Love knows no limits and true friendships last a lifetime

Tenir idees pròpies et fa ser lliure o la llibertat et permet tenir idees pròpies?

(Any 2008)


Aquesta frase, junt amb la fotografia, intenten reflexionar sobre si és amb l'entorn adequat que les persones començaran a pensar per elles mateixes i gràcies a aquestes bones condicions, com la llibertat, que l'envolten, podrà millorar com a persona i ser independent, o si per el contrari, aquestes idees tenen que ser assolides per la persona per a després poder arribar a construir-se una realitat personal que li permeti ser lliure i feliç.


Marta Serra

Aquell que resol els problemes amb crits, no té més d'animal que de persona?

(Punta Nimfa - Argentina 2008)


És en l'estat de còlera, quan ens deixem emportar per les passions, quan actuem sense pensar abans, que mostrem allò que realment portem dins. Conseqüentment, una persona que en una situació d'aquest estil, reacciona violentament, amb crits, apel·lant als seus instints més bàsics, inclús irracionalment, no podríem afirmar que aquesta persona té un comportament més semblant al d'una bèstia que al d'un individu amb capacitat per a reflexionar i controlar les seves emocions?


Marta Serra

ELS ULLS ENS ENGANYEN?

En aquesta imatge s'observa una de les vistes més fotografiades i conegudes del planeta. Normalment és una vista imponent, espectacular y atractiva, que representa el poder i la estabilitat però aquesta vegada tot sembla trontollar. Ja no es té la sensació d'estar veient una potencia financera sinó que està tot quasi a punt de caure. Això em fa reflexionar sobre si realment aquesta estabilitat i aquest atractiu són reals o tot es pot enfonsar en qualsevol moment per culpa d'un error de càlcul de conseqüències fatals, per una crisi financera o fins i tot per un terratrèmol de magnitud elevada, fets que són accidents incontrolables a escala humana i que reflecteixen la petitesa i la fragilitat del sistema que representen aquests edificis que semblen tan intocables als nostres ulls. Qui controla els desastres naturals? Els humans segur que no i, de moment, tampoc som capaços d'evitar-los. Qui garanteix que no es cometrà mai cap error fatal? Tots ens equivoquem, no som ni molt menys perfectes i això potser també fa que no tinguem resposta a aquestes preguntes i també fa que ens deixem enganyar per el tamany i l'aspecte de les coses sense anar una mica més enllà i pensar en la veritable naturalesa de les coses.

Mònica Font

LECTURA OBLIGATÒRIA DE "LA REPÚBLICA" DE PLATÓ

Aquest text pertany a “La República” de Plató, un llibre escrit en forma de diàleg entre filòsofs que planteja el  model polític i social que defensa el seu autor. Aquests diàlegs de forma cuidada estableixen comparacions i metàfores constants per facilitar la comprensió del seu significat.

 Primera lectura

Aquesta diàleg pretén descobrir els orígens i els efectes de la justícia i la injustícia.

Com a inici del debat, Glaucó i Adimantos demanen a Sòcrates que no només demostri amb arguments que la justícia es millor que la injustícia, sino que també expliqui quins són els efectes de cadascuna d’elles i vagi investigant sense decantar-se.

 Sòcrates accedeix comença amb una comparació. Si un home intenta llegir unes lletres molt petites i després veu que hi són al costat més grans, podrà comprovar que el que ha intentat llegir abans és correcte. Per aquesta regla de tres, Sòcrates afirma que si una ciutat és més gran que un home i existeix una justícia pròpia d’un home i una altra pròpia d’una ciutat sencera, es pot treballar sobre la ciutat ja que serà més fàcil arribar a conèixer la justícia. Per investigar sobre la justícia i la injustícia, proposa remuntar-se als orígens d’una ciutat per anar estudiant tota l’evolució pas a pas.

Primer de tot, la ciutat la constituirà la necessitat de les persones ja que una se sola no podrà sobreviure de cap manera, per tant, cal cooperar. Aquestes  relacions de simbiosi formaran el que anomenem ciutat i, en aquest cas, també estat.

Els ciutadans tenen unes necessitats bàsiques, per tant, com a mínim, hi ha d’haver un camperol, un teixidor, un constructor, un sabater i algun altre manufacturer a la ciutat. Cadascun d’ells ha de fer la seva feina per abastir a tots els altres ciutadans i, per tant, cadascun d’ells ha de ser molt bo per naturalesa en el seu  ofici per oferir benestar als altres ciutadans i beneficiar-se dels serveis dels altres. No hi ha dues persones iguals, per tant, per naturalesa, segur que hi ha diferencies que fan més aptes a una persona per una determinada feina i per tant, ha d’ocupar-se d’aquesta i no de cap altre ja que això millorarà el rendiment perquè només s’haurà d’ocupar d’aquesta.

Aquests primers ciutadans necessiten eines, material, etc. Per tant, ja van entrant en joc altres artesans, comerciants, traficants, entre d’altres, i la ciutat va creixent.

De moment, la ciutat creada és una ciutat sana, sense luxes, on la gent  viurà en pau i morirà aviat, deixant als seus fills una vida semblant a la dels seus pares.

Segur que llavors apareix gent que no es conforma amb lo més simple i la ciutat haurà d’esdevenir un lloc on no només es tingui lo bàsic sinó que també es puguin satisfer els luxes d’alguns ciutadans. Això implicarà molta més gent que desenvolupi oficis no relacionats amb les necessitats bàsiques  i per tant, això naixerà la necessitat de tenir més terreny.

Sòcrates explica que llavors s’haurà d’ocupar espai dels veïns i si ells també han traspassat el límit de lo necessari, s’iniciarà la guerra i per tant, caldrà guerrers, que no poden ser els ciutadans que ja hi havia perquè ser guerrer és una professió que també requereix el seu talent innat i només poden ocupar-se de la guerra. Com més important sigui la missió dels guerrers, més preparació els caldrà i per tant, més deslligats d’altres tasques hauran d’estar.

Qui decidirà si una persona és adequada per  una ocupació determinada? Ells mateixos, els filòsofs.

Sòcrates estableix la comparació d’un noi noble amb un gos de raça. Un guerrer, igual que un bon gos, ha de ser valent, veloç, vigorós, fogós i alhora racional, ha de ser feroç amb els enemics i dòcil, amable i comprensiu amb la resta de ciutadans perquè no s’ataquin entre ells o a algú dels seus compatriotes. Per ser un bon guardià, calen aquestes dues característiques oposades i aparentment sembla impossible que algú pugui tenir-les les dues. En realitat si que existeixen caràcters que tenen els dos contraris perquè un gos pot ser molt dòcil amb el seu amo i molt ferotge amb els desconeguts; no és una qualitat antinatural, només fa falta coneixement i desig de saber, per tant, cal que sigui, per damunt de tot, filòsof.

Caldrà criar-los i educar-los per desenvolupar al màxim les seves qualitats innates  i aquest punt, l’educació, serà la clau per saber com neixen en una ciutat la justícia i la injustícia.

A partir de l’educació mitjançant el mètode socràtic, s’aconseguirà que els nois arribin al coneixement i per tant descobreixin la idea del bé, que és única i immutable, cosa que farà que, un cop coneguda, no puguin deixar d’actuar justament perquè el bé és el que distingeix entre una acció justa i una d’injusta. Per tant, si els guerrers han assolit la idea del bé, vol dir que han tingut el desig de conèixer i han pensat i, en conseqüència, són filòsofs, que és la qualitat principal que han de tenir per ser excel·lents.

Aquest text reflecteix el model polític i social que defensava Plató, totalment jerarquitzat segons les diferències naturals entre homes i ressalta l’idea de la paideia, l’educació especialitzada segons l’ofici, que juntament amb el talent innat latent a l’ànima de l’aprenent, s’aconsegueix l’areté, és a dir, l’excel·lència alhora de desenvolupar la seva ocupació en la societat.

En conclusió, si tots els ciutadans s’ocupen de la tasca que els correspon, es crea una harmonia que implica justícia, i si aquesta harmonia es trenca, la injustícia es comença a desenvolupar.

Segona lectura

La segona part de l’obra “La República” comença posant de manifest el fet que les persones que porten una vida guiada pels vicis i els desitjos, allunyant-se així del coneixement i de la idea del bé, rebutgen a aquells que han accedit al veritable coneixement i intenten guiar-los. Això s’expressa a través del mite de la caverna, en el moment en que el presoner que prèviament havia estat alliberat, torna a la caverna per intentar alliberar als altres i aquests el maten.

Després fa referència a les ciutats que estan mal regides ja que no accepten contradiccions cap a les idees imposades pel govern. Això ho podem relacionar amb la mort de Sòcrates que va ser causada per les seves idees contràries a les dels mandataris sofistes. Aquestes lleis que condemnen a morir a aquells que defensen una idea contradictòria a la defensada pel govern no té sentit que s’ apliquin a la república (buen régimen) ja que aquest sistema polític defensa la veritat absoluta i invariable, vàlida per a tothom i com que es defensa el treball específic pel be col·lectiu, no hi haurà injustícies i per tant, no es donarà aquesta situació. En el cas de la democràcia (mal régimen), degut al relativisme que envolta aquest sistema polític, en el moment en que es posa en dubte la veritat que defensa aquell que està governant es genera una situació conflictiva ja que no hi ha un criteri fix per determinar quina realitat és la real.

Seguidament fa una altra crítica, referida aquesta vegada als sofistes, dels que diu que són filòsofs que es creuen polítics intentant convèncer a les masses que la seva veritat és la correcta, tot i que després parla de disculpar a aquells que no es troben en l’estat de docta ignorància i que, per tant, son ignorants (intel·lectualisme moral: no hi ha malvats sinó ignorants). A continuació es fa referència a la forma de governar dels sofistes, els quals cometien injustícies (mort de Sòcrates) que posteriorment recaurien sobre seu (es compara amb tallar el cap de la hidra, ja que després li creixen dos caps nous).

A partir d’aquí es planteja la idea de fundar una nova ciutat, i els dos interlocutors comencen a intentar esbrinar com fer-ho perquè aquesta ciutat fundada resulti una ciutat justa. Es mostra el fet que la filosofia rebutja l’arbitrarietat de les lleis que tenen procedència divina (ereccions de temples, sacrificis) i es descarta el fet d’obeir als altres (sofistes) i guiar-nos únicament pel guia propi (el coneixement que es troba en l’anima de cadascú). Només seguint aquest criteri i arribant a conèixer la idea del bé i, conseqüentment, el concepte de justícia, es podrà arribar a fundar una ciutat on tothom sigui feliç.

Posteriorment s’afirma que la ciutat haurà de ser prudent, valerosa, moderada i justa, fet que concorda amb la idea que expressa Plató en el seu mite del tir alat quan exposa la purificació de l’ànima com un procés assolit per mitjà de la pràctica de les virtuts esmentades en el text. Aquesta purificació serveix per anar evolucionant en l’escala jerarquitzadora definida per la teoria social en la pròxima reencarnació en la vida terrenal fins assolir el nivell capaç d’arribar al món de les idees (treballadoràmilitarà governantàmón de les idees)

La primera qualitat que es descriu és la prudència. Si els guardians de la ciutat tenen la ciència (talent innat) de la preservació, és a dir, la prudència, la ciutat resulta encertada en les seves determinacions. Tot i que els guardians perfectes són pocs, la ciutat es considera prudent per aquest nombre reduït de persones que tenen el talent innat per ser prudents en la seva tasca.

La segona qualitat que defensen que ha de tenir la ciutat que volen fundar és el valor, que consisteix en saber a què s’ha de témer independentment de la situació en que es trobi la persona gràcies a l’educació. Mitjançant un exemple que fa referència a la professió de tintorer, es mostra la idea que ha d’haver una educació específica (paideia) que distingeix a les persones pel seu talent innat que fa que aprenguin a distingir el que s’ha de témer (pecat, desig) per tal que quan es vegin temptats, no caiguin en la temptació.

La tercera qualitat que ha de tenir la ciutat a fundar és la temprança, que consisteix en ser amo d’un mateix, i per tant, no deixar-se portar per les temptacions que porten a una vida de desenfrè (part dolenta de l’anima) que es troben en un mateix per naturalesa i fer que la part bondadosa predomini en qualsevol situació. Aquest domini d’un mateix que comporta l’harmonia entre el que és inferior o superior, és a dir, l’harmonia entre els diferents estats de la jerarquització social, s’aconsegueix per mitjà de l’educació específica.

En el fragment “-Y en verdad -dije yo- que estamos en un lugar difícil y sombrío, porque es oscuro y poco penetrable a la vista. Pero, con todo, habrá que ir. “ es fa una referència al mite de la caverna pel que fa al presoner alliberat (filòsof) que ha arribat al coneixement de les idees morals (estat de Noesi) i per tant, ha conegut la idea del bé i, en conseqüència, la de la justícia i ha de tornar a baixar a la caverna per tal de mostrar el seu coneixement als altres.

Sòcrates, amb l’ajuda de Glaucó, dedueix que sense ser conscients han tingut en compte el concepte de justícia per tal de definir les qualitats que ha de tenir la ciutat que volen fundar ja que aquesta es troba present en la prudència (part racional), el valor (part irascible) i  la temprança (part concupiscible). Per tal d’assolir aquest estat regit per la justícia cada individu ha de seguir una educació  específica (paideia) per tal de potenciar el seu talent innat present en l’ànima de les persones.

Per tant, la justícia consisteix en aquesta diferenciació marcada per la jerarquització social, que distingeix al governants, el guardians i els treballadors segons els seus talents innats per dur a terme la seva tasca correctament. En conseqüència, la injustícia es donarà quan no es respecti aquesta jerarquia social.

Posteriorment, s’afirma que les qualitats que té la ciutat depenen de les qualitats que tenen els individus que la conformen.

Deixant de banda el tema de la ciutat, discuteixen el fet que dues qualitats aparentment oposades es trobin presents en un individu.

Es mostra el fet que a part d’existir diferents qualitats en l’individu, també hi ha passions i necessitats, i aquestes poden variar enormement d’una persona a una altra o depenent de la situació. Ho exemplifica en el text amb la set, que quan dos individus senten la necessitat de beure, pot ser que un vulgui un tipus de beguda i l’altre una altra, que un tingui molta set o vulgui una beguda calenta i l’altre tot el contrari.

A continuació explica que les ciències són independents les unes de les altres segons què tenen com a finalitat estudiar, però totes es complementen, igual que les característiques de qualsevol objecte que venen determinades segons l’objecte del que parlem (no és el mateix parlar d’un elefant gran que d’una formiga gran, tot i que els dos els haurem definit com a grans, per tant el concepte de gran dependrà de l’objecte que estem afirmant que és gran, i la idea de un objecte gran no la podrem determinar per si sola).

Després, Sòcrates fa una llarga reflexió sobre les part de l’ànima i distingeix entre la part racional, a través de la que raonem, la part concupiscible, que ens provoca els desitjos que ens porten a una vida de desenfrè, i la part irascible, que regula la nostra agressivitat. Finalment les relaciona entre elles expressant que en ocasions una és conseqüència de l’altra (quan ens veiem exposats a temptacions, intentem fer servir la raó i alhora ens irritem amb nosaltres mateixos ja sigui per cedir a les temptacions).

A través de la contraposició de dues situacions, una en la que la persona creu que està cometent una injustícia, i l’altra en la que l’està patint, ens mostra que en la lluita descrita anteriorment on s’enfronten la raó i les temptacions, la còlera i la irritació s’acostumen a posar a favor de la raó, al contrari del que havíem suposat primerament.

A continuació es fa una comparació entre les tres parts de l’ànima i els tres estaments jeràrquics, ja que tots es presenten com un procés d’evolució, i s’identifica la raó amb el govern, la part irascible amb els guardians i la part concupiscible amb les agressions externes. En conseqüència, si una ciutat és justa quan els estaments que la formen duen a terme la seva tasca, un individu és just quan les parts de la seva ànima fan la seva funció correctament.

En el moment en que es trenca l’harmonia creada per les tres qualitats – prudència, valor i temprança – i en conseqüència per la justícia, es comet una injustícia. Per tant, si en una ciutat els individus que la formen no duen a terme la tasca que els correspon, aquesta ciutat no està regida per la justícia, és injusta.

Abans de concloure el diàleg, es fa una última reflexió que expressa que hi ha tants tipus de govern com tipus d’ànimes, és a dir, cinc. D’aquests cinc, quatre d’ells no són justos i es veuen influenciats pels vicis, i el cinquè (La República) és el que Sòcrates i Glaucó han discutit, i és el model de govern just que compleix amb totes les característiques enunciades anteriorment.

Tercera lectura

La tercera lectura de la república comença amb la explicació del mite de la caverna:

El mite de la caverna és la manera que té Plató de mostrar-nos la posició de l’ésser humà enfront del coneixement i l’educació o la falta d’aquesta. Ho fa a través de la distinció entre dos móns: el món sensible (el dels sentits) i el món de les idees (el de la raó). 

Plató planteja una caverna on estaven encadenats uns homes des del seu naixement. Estaven lligats de cames i coll contra un mur, de forma que només podien mirar cap a la paret de la caverna. Al darrera de la paret a la que estaven recolzats hi havia un passadís i una mica per sobre una foguera. Pel passadís passaven uns homes que portaven una sèrie de objectes, alguns amb forma humana i altres amb forma d’animal,  que sobrepassaven el mur de tal manera que quedaven reflectits, pel foc, a la paret a la que els presoners estaven obligats a mirar. Els homes que transportaven els objectes mantenien conversacions de tan en quan, i quan ho feien els presoners es pensaven que qui estava parlant eren les ombres que tenien davant seu. Els presoners no han vist res més a la seva vida que les ombres dels objectes reflectits a la paret, per tant arriben a creure que el que veuen no son ombres, sinó objectes reals.

Si un dels presoners fos desencadenat, alliberat i portat a l’exterior, tindria verdaderes dificultats per adaptar-se a la llum del sol. El que veuria més fàcilment serien les ombres, després les imatges dels homes i altres objectes reflectits en l’aigua i per últim els objectes mateixos, pel que descobriria la verdadera realitat i la bellesa del cosmos. Sense cap mena de dubte, el presoner alliberat preferiria viure en aquest nou món que acaba de descobrir en comptes del la realitat enganyosa a la que havia estat sotmès durant tota la seva vida.

Em aquest mite es pot observar molt clarament a dualitat del pensament de Plató.

La caverna equival al món material, al món sensible en el que tot el que percebem són les aparences a través dels sentits i ens pensem que és real.

El món extern és el món de les idees, el mon intel·ligible, en el que només s’hi accedeix a través de la intel·ligència i per mitjà de l’ànima. Per accedir-hi hem de abandonar els plaers de la vida (menjar, drogues...), d’aquesta manera alliberarem l’ànima. Aquest concepte es diu ascetisme.

Els presoners son els éssers humans sotmesos a les limitacions del món material.

En canvi, el presoner alliberat equivaldria al filòsof (Sòcrates), ja que és la persona que ha aconseguit suportar el dolor que comporta desfer-se de les cadenes i moure els músculs per poder veure el món real amb els seus ulls. Aquest presoner (filòsof) serà l’encarregat de tornar dins de la caverna i guiar a els altres cap al món real, però aquests el prendran per boig i el mataran (coma a Sòcrates).

Les ombres dels objectes reflectits a la paret, fan referència al coneixement sensible, que és poc fiable, ja que no ens el dona la ciència.

Els objectes de l’exterior són el coneixement intel·ligible, al qual l’anima hi ha d’arribar per poder ser alliberada i accedir al món de les idees.

La foguera faria referència a la manera que tenim les persones a accedir a la primera etapa del coneixement, les ombres. Però aquest coneixement és imperfecte.

El sol representa la idea del bé, que és la més important del món de les idees. El sol (la idea del bé) és l’últim que el presoner alliberat aconsegueix veure i amb esforços ,però una vegada ja las percebut veus que és la causa de la bellesa i de tot el que forma totes les coses, que és el productor de la veritat i del coneixement.

En el mite de caverna també surt plasmat la teoria de les idees, que ens afirma l’existència de tres idees, de la menys important a la més essencial:

Les idees materials són tots els objectes que ens envolten, des de un llapis fins a un cavall. En el mite aquesta idea respondria als objectes en si.

Les idees matemàtiques  són una copia de les idees materials, és a dir, si dibuixem una circumferència és perquè existeix la idea de la circumferència (una idea material). Aquestes idees es creen a través de la ciència. En el mite aquestes idees equivaldrien a el reflexa de els objectes en l’aigua. 

Per últim, les  idees morals són la font del coneixement científic i moral. Dins d’aquestes idees trobem la idea del bé (el sol), la de la bellesa, la de la bondat....

El que Plató ens vol dir amb aquest mite és que la única solució per alliberar els presoners perquè accedeixin al coneixement real, és la educació de les persones segons al seva naturalesa. 

Plató ens diu que hi ha dos maneres de que se’ns enceguin els ulls. Quan passem de la llum a la foscor i quan passem de la foscor a la llum. A l’ànima li passa el mateix: pot vindre de una vida més lluminosa i estar cegada per la falta de llum (és a dir, d’una vida amb més coneixement i passar a una altre amb menys) o pot passar d’una major foscor a una gran lluminositat, pel que estarà enlluernada per l’excés de llum(és a dir d’una vida amb ignorància a una amb molt de coneixement). Per tant, la educació no es pot ensenyar, com diuen els sofistes, com qui li don vista a uns ulls. El que Plató ens diu és que les persones hem de saber extreure el coneixement que porta la nostra ànima, ja que només el podrem adquirir amb l’ajuda d’aquesta.  La única manera de trobar aquesta veritat innata de l’ànima és a partir dels mètodes de Sòcrates. Aquest coneixement de l’anima ens pot resultar avantatjós i útil, o per el contrari, inútil i nociu. Per exemple, els delinqüents són persones dolentes perquè han vist la part amb maldat del coneixement de l’ànima. La maldat de l’ànima s’adquireix perquè en vides passades el cos on es trobava aquesta gaudia del menjar, les drogues, l’alcohol...

Plató afirma que només ells, els filòsofs, poden governar, ja que són els únics que han arribat al coneixement més alt i els únics que veuen el bé i per tant, són els que han de ocupar la posició més alta de la jerarquia. Són els encarregats de cuidar i protegir als altres i de unificar l’Estat, d’aquesta manera tothom podrà ser feliç. Plató distingeix entre dos classes de filòsofs, els que han nascut així per naturalesa i les persones que han estat més ben educades per altres filòsofs i per tant tenen les mateixes capacitats que aquests.   

Després, Plató ens parla de la dialèctica i de la seva importància. Ens diu que la dialèctica és la manera que tenim per conèixer el bé i, per tant, d’arribar a lo intel·ligible. Plató ens diu que no existeix cap altre manera de arribar a la veritat,  ja que les altres maneres es basen en les opinions o els desitjos dels homes, pel que mai es podrà arribar al verdader coneixement.

Plató distingeix diferents conceptes que s’han de donar per ser conscients de la presència d’un objecte. La primera part és la del coneixement, la segona la del pensament, la tercera la creença, i la quarta la imaginació. Les dos últimes juntes formen la opinió que es refereix a la generació, i les dos primeres juntes formen la intel·ligència, que fa referència a la essència. Plató les relaciona d’aquesta manera: el que és la essència amb relació a la generació, ho és la intel·ligència en relació amb la opinió, el coneixement amb relació a la creença i el pensament amb la imaginació.

essència  à  generació

intel·ligència  à opinió

coneixement  à  creença

pensament   à imaginació

Qui adquireix la essència (qui te coneixement i pensament) de les coses és qui podrà utilitzar la dialèctica.

Amb el bé passa el mateix. Plató afirma que qui no pot definir la idea del bé separant-la de totes les altes ni defensar-la a través de la seva essència arribant a una argumentació irrefutable, es perquè no coneix el bé. Com a màxim arribarà al bé a partir de la opinió però no amb el coneixement.

Per acabar plató descriu el perfil perfecte de la persona que ha de donar tots aquestes ensenyances. Diu que ha de ser ferm, valent i si és possible, bonic. També ha de ser generós i viril en el seu caràcter. Però la qualitat més important és que tingui les capacitats naturals adequades per impartir aquesta educació.

Mònica Font, Marta Serra, Sara Tormo, Laura Vilar

LES MATEMÀTIQUES S'INVENTEN O ES DESCOBREIXEN?

Plató ens diria que les matemàtiques les hem descobert no pas inventat, ja que els números, com qualsevol altre cosa, són una realitat existent des de sempre i els homes l’únic que fem és arribar a unes capacitats de coneixement suficients per veure aquesta realitat i expressar-la de forma que tothom la pugui utilitzar per qüestions quotidianes de la vida.

Jo  estic totalment d’acord amb la posició de Plató respecte aquet fet. Les matemàtiques no és poden inventar perquè no sorgeixen del no res, sinó que som nosaltres els que en un moment donat som capaços de interpretar la realitat. De la mateixa manera, aquesta argumentació es pot estendre a totes les coses que ens envolten, des de la més insignificant a la més complexa. Totes aquestes coses són realitats ja existents, res ha estat inventat ni creat, sinó descobert.

A partir d’aquí podem extreure que, en veritat, tot existeix i sempre ha existit, per tant, els invents, teoremes, fórmules o vacunes que encara no coneixem  ja existeixen i només ens falta la capacitat per veure-ho i interpretar-ho. D’aquí ens podem plantejar una altre pregunta: tot existeix o hi ha alguns fets que no existeixen i per tant mai podran ser descoberts?

Aquesta ideologia respecte les matemàtiques és refusada per molts científics, ja que se’ls hi està traient el mèrit de tot l’esforç que han dedicat per arribar al seu descobriment.      

Laura Vilar