Love knows no limits and true friendships last a lifetime

Tenir idees pròpies et fa ser lliure o la llibertat et permet tenir idees pròpies?

(Any 2008)


Aquesta frase, junt amb la fotografia, intenten reflexionar sobre si és amb l'entorn adequat que les persones començaran a pensar per elles mateixes i gràcies a aquestes bones condicions, com la llibertat, que l'envolten, podrà millorar com a persona i ser independent, o si per el contrari, aquestes idees tenen que ser assolides per la persona per a després poder arribar a construir-se una realitat personal que li permeti ser lliure i feliç.


Marta Serra

Aquell que resol els problemes amb crits, no té més d'animal que de persona?

(Punta Nimfa - Argentina 2008)


És en l'estat de còlera, quan ens deixem emportar per les passions, quan actuem sense pensar abans, que mostrem allò que realment portem dins. Conseqüentment, una persona que en una situació d'aquest estil, reacciona violentament, amb crits, apel·lant als seus instints més bàsics, inclús irracionalment, no podríem afirmar que aquesta persona té un comportament més semblant al d'una bèstia que al d'un individu amb capacitat per a reflexionar i controlar les seves emocions?


Marta Serra

ELS ULLS ENS ENGANYEN?

En aquesta imatge s'observa una de les vistes més fotografiades i conegudes del planeta. Normalment és una vista imponent, espectacular y atractiva, que representa el poder i la estabilitat però aquesta vegada tot sembla trontollar. Ja no es té la sensació d'estar veient una potencia financera sinó que està tot quasi a punt de caure. Això em fa reflexionar sobre si realment aquesta estabilitat i aquest atractiu són reals o tot es pot enfonsar en qualsevol moment per culpa d'un error de càlcul de conseqüències fatals, per una crisi financera o fins i tot per un terratrèmol de magnitud elevada, fets que són accidents incontrolables a escala humana i que reflecteixen la petitesa i la fragilitat del sistema que representen aquests edificis que semblen tan intocables als nostres ulls. Qui controla els desastres naturals? Els humans segur que no i, de moment, tampoc som capaços d'evitar-los. Qui garanteix que no es cometrà mai cap error fatal? Tots ens equivoquem, no som ni molt menys perfectes i això potser també fa que no tinguem resposta a aquestes preguntes i també fa que ens deixem enganyar per el tamany i l'aspecte de les coses sense anar una mica més enllà i pensar en la veritable naturalesa de les coses.

Mònica Font

LECTURA OBLIGATÒRIA DE "LA REPÚBLICA" DE PLATÓ

Aquest text pertany a “La República” de Plató, un llibre escrit en forma de diàleg entre filòsofs que planteja el  model polític i social que defensa el seu autor. Aquests diàlegs de forma cuidada estableixen comparacions i metàfores constants per facilitar la comprensió del seu significat.

 Primera lectura

Aquesta diàleg pretén descobrir els orígens i els efectes de la justícia i la injustícia.

Com a inici del debat, Glaucó i Adimantos demanen a Sòcrates que no només demostri amb arguments que la justícia es millor que la injustícia, sino que també expliqui quins són els efectes de cadascuna d’elles i vagi investigant sense decantar-se.

 Sòcrates accedeix comença amb una comparació. Si un home intenta llegir unes lletres molt petites i després veu que hi són al costat més grans, podrà comprovar que el que ha intentat llegir abans és correcte. Per aquesta regla de tres, Sòcrates afirma que si una ciutat és més gran que un home i existeix una justícia pròpia d’un home i una altra pròpia d’una ciutat sencera, es pot treballar sobre la ciutat ja que serà més fàcil arribar a conèixer la justícia. Per investigar sobre la justícia i la injustícia, proposa remuntar-se als orígens d’una ciutat per anar estudiant tota l’evolució pas a pas.

Primer de tot, la ciutat la constituirà la necessitat de les persones ja que una se sola no podrà sobreviure de cap manera, per tant, cal cooperar. Aquestes  relacions de simbiosi formaran el que anomenem ciutat i, en aquest cas, també estat.

Els ciutadans tenen unes necessitats bàsiques, per tant, com a mínim, hi ha d’haver un camperol, un teixidor, un constructor, un sabater i algun altre manufacturer a la ciutat. Cadascun d’ells ha de fer la seva feina per abastir a tots els altres ciutadans i, per tant, cadascun d’ells ha de ser molt bo per naturalesa en el seu  ofici per oferir benestar als altres ciutadans i beneficiar-se dels serveis dels altres. No hi ha dues persones iguals, per tant, per naturalesa, segur que hi ha diferencies que fan més aptes a una persona per una determinada feina i per tant, ha d’ocupar-se d’aquesta i no de cap altre ja que això millorarà el rendiment perquè només s’haurà d’ocupar d’aquesta.

Aquests primers ciutadans necessiten eines, material, etc. Per tant, ja van entrant en joc altres artesans, comerciants, traficants, entre d’altres, i la ciutat va creixent.

De moment, la ciutat creada és una ciutat sana, sense luxes, on la gent  viurà en pau i morirà aviat, deixant als seus fills una vida semblant a la dels seus pares.

Segur que llavors apareix gent que no es conforma amb lo més simple i la ciutat haurà d’esdevenir un lloc on no només es tingui lo bàsic sinó que també es puguin satisfer els luxes d’alguns ciutadans. Això implicarà molta més gent que desenvolupi oficis no relacionats amb les necessitats bàsiques  i per tant, això naixerà la necessitat de tenir més terreny.

Sòcrates explica que llavors s’haurà d’ocupar espai dels veïns i si ells també han traspassat el límit de lo necessari, s’iniciarà la guerra i per tant, caldrà guerrers, que no poden ser els ciutadans que ja hi havia perquè ser guerrer és una professió que també requereix el seu talent innat i només poden ocupar-se de la guerra. Com més important sigui la missió dels guerrers, més preparació els caldrà i per tant, més deslligats d’altres tasques hauran d’estar.

Qui decidirà si una persona és adequada per  una ocupació determinada? Ells mateixos, els filòsofs.

Sòcrates estableix la comparació d’un noi noble amb un gos de raça. Un guerrer, igual que un bon gos, ha de ser valent, veloç, vigorós, fogós i alhora racional, ha de ser feroç amb els enemics i dòcil, amable i comprensiu amb la resta de ciutadans perquè no s’ataquin entre ells o a algú dels seus compatriotes. Per ser un bon guardià, calen aquestes dues característiques oposades i aparentment sembla impossible que algú pugui tenir-les les dues. En realitat si que existeixen caràcters que tenen els dos contraris perquè un gos pot ser molt dòcil amb el seu amo i molt ferotge amb els desconeguts; no és una qualitat antinatural, només fa falta coneixement i desig de saber, per tant, cal que sigui, per damunt de tot, filòsof.

Caldrà criar-los i educar-los per desenvolupar al màxim les seves qualitats innates  i aquest punt, l’educació, serà la clau per saber com neixen en una ciutat la justícia i la injustícia.

A partir de l’educació mitjançant el mètode socràtic, s’aconseguirà que els nois arribin al coneixement i per tant descobreixin la idea del bé, que és única i immutable, cosa que farà que, un cop coneguda, no puguin deixar d’actuar justament perquè el bé és el que distingeix entre una acció justa i una d’injusta. Per tant, si els guerrers han assolit la idea del bé, vol dir que han tingut el desig de conèixer i han pensat i, en conseqüència, són filòsofs, que és la qualitat principal que han de tenir per ser excel·lents.

Aquest text reflecteix el model polític i social que defensava Plató, totalment jerarquitzat segons les diferències naturals entre homes i ressalta l’idea de la paideia, l’educació especialitzada segons l’ofici, que juntament amb el talent innat latent a l’ànima de l’aprenent, s’aconsegueix l’areté, és a dir, l’excel·lència alhora de desenvolupar la seva ocupació en la societat.

En conclusió, si tots els ciutadans s’ocupen de la tasca que els correspon, es crea una harmonia que implica justícia, i si aquesta harmonia es trenca, la injustícia es comença a desenvolupar.

Segona lectura

La segona part de l’obra “La República” comença posant de manifest el fet que les persones que porten una vida guiada pels vicis i els desitjos, allunyant-se així del coneixement i de la idea del bé, rebutgen a aquells que han accedit al veritable coneixement i intenten guiar-los. Això s’expressa a través del mite de la caverna, en el moment en que el presoner que prèviament havia estat alliberat, torna a la caverna per intentar alliberar als altres i aquests el maten.

Després fa referència a les ciutats que estan mal regides ja que no accepten contradiccions cap a les idees imposades pel govern. Això ho podem relacionar amb la mort de Sòcrates que va ser causada per les seves idees contràries a les dels mandataris sofistes. Aquestes lleis que condemnen a morir a aquells que defensen una idea contradictòria a la defensada pel govern no té sentit que s’ apliquin a la república (buen régimen) ja que aquest sistema polític defensa la veritat absoluta i invariable, vàlida per a tothom i com que es defensa el treball específic pel be col·lectiu, no hi haurà injustícies i per tant, no es donarà aquesta situació. En el cas de la democràcia (mal régimen), degut al relativisme que envolta aquest sistema polític, en el moment en que es posa en dubte la veritat que defensa aquell que està governant es genera una situació conflictiva ja que no hi ha un criteri fix per determinar quina realitat és la real.

Seguidament fa una altra crítica, referida aquesta vegada als sofistes, dels que diu que són filòsofs que es creuen polítics intentant convèncer a les masses que la seva veritat és la correcta, tot i que després parla de disculpar a aquells que no es troben en l’estat de docta ignorància i que, per tant, son ignorants (intel·lectualisme moral: no hi ha malvats sinó ignorants). A continuació es fa referència a la forma de governar dels sofistes, els quals cometien injustícies (mort de Sòcrates) que posteriorment recaurien sobre seu (es compara amb tallar el cap de la hidra, ja que després li creixen dos caps nous).

A partir d’aquí es planteja la idea de fundar una nova ciutat, i els dos interlocutors comencen a intentar esbrinar com fer-ho perquè aquesta ciutat fundada resulti una ciutat justa. Es mostra el fet que la filosofia rebutja l’arbitrarietat de les lleis que tenen procedència divina (ereccions de temples, sacrificis) i es descarta el fet d’obeir als altres (sofistes) i guiar-nos únicament pel guia propi (el coneixement que es troba en l’anima de cadascú). Només seguint aquest criteri i arribant a conèixer la idea del bé i, conseqüentment, el concepte de justícia, es podrà arribar a fundar una ciutat on tothom sigui feliç.

Posteriorment s’afirma que la ciutat haurà de ser prudent, valerosa, moderada i justa, fet que concorda amb la idea que expressa Plató en el seu mite del tir alat quan exposa la purificació de l’ànima com un procés assolit per mitjà de la pràctica de les virtuts esmentades en el text. Aquesta purificació serveix per anar evolucionant en l’escala jerarquitzadora definida per la teoria social en la pròxima reencarnació en la vida terrenal fins assolir el nivell capaç d’arribar al món de les idees (treballadoràmilitarà governantàmón de les idees)

La primera qualitat que es descriu és la prudència. Si els guardians de la ciutat tenen la ciència (talent innat) de la preservació, és a dir, la prudència, la ciutat resulta encertada en les seves determinacions. Tot i que els guardians perfectes són pocs, la ciutat es considera prudent per aquest nombre reduït de persones que tenen el talent innat per ser prudents en la seva tasca.

La segona qualitat que defensen que ha de tenir la ciutat que volen fundar és el valor, que consisteix en saber a què s’ha de témer independentment de la situació en que es trobi la persona gràcies a l’educació. Mitjançant un exemple que fa referència a la professió de tintorer, es mostra la idea que ha d’haver una educació específica (paideia) que distingeix a les persones pel seu talent innat que fa que aprenguin a distingir el que s’ha de témer (pecat, desig) per tal que quan es vegin temptats, no caiguin en la temptació.

La tercera qualitat que ha de tenir la ciutat a fundar és la temprança, que consisteix en ser amo d’un mateix, i per tant, no deixar-se portar per les temptacions que porten a una vida de desenfrè (part dolenta de l’anima) que es troben en un mateix per naturalesa i fer que la part bondadosa predomini en qualsevol situació. Aquest domini d’un mateix que comporta l’harmonia entre el que és inferior o superior, és a dir, l’harmonia entre els diferents estats de la jerarquització social, s’aconsegueix per mitjà de l’educació específica.

En el fragment “-Y en verdad -dije yo- que estamos en un lugar difícil y sombrío, porque es oscuro y poco penetrable a la vista. Pero, con todo, habrá que ir. “ es fa una referència al mite de la caverna pel que fa al presoner alliberat (filòsof) que ha arribat al coneixement de les idees morals (estat de Noesi) i per tant, ha conegut la idea del bé i, en conseqüència, la de la justícia i ha de tornar a baixar a la caverna per tal de mostrar el seu coneixement als altres.

Sòcrates, amb l’ajuda de Glaucó, dedueix que sense ser conscients han tingut en compte el concepte de justícia per tal de definir les qualitats que ha de tenir la ciutat que volen fundar ja que aquesta es troba present en la prudència (part racional), el valor (part irascible) i  la temprança (part concupiscible). Per tal d’assolir aquest estat regit per la justícia cada individu ha de seguir una educació  específica (paideia) per tal de potenciar el seu talent innat present en l’ànima de les persones.

Per tant, la justícia consisteix en aquesta diferenciació marcada per la jerarquització social, que distingeix al governants, el guardians i els treballadors segons els seus talents innats per dur a terme la seva tasca correctament. En conseqüència, la injustícia es donarà quan no es respecti aquesta jerarquia social.

Posteriorment, s’afirma que les qualitats que té la ciutat depenen de les qualitats que tenen els individus que la conformen.

Deixant de banda el tema de la ciutat, discuteixen el fet que dues qualitats aparentment oposades es trobin presents en un individu.

Es mostra el fet que a part d’existir diferents qualitats en l’individu, també hi ha passions i necessitats, i aquestes poden variar enormement d’una persona a una altra o depenent de la situació. Ho exemplifica en el text amb la set, que quan dos individus senten la necessitat de beure, pot ser que un vulgui un tipus de beguda i l’altre una altra, que un tingui molta set o vulgui una beguda calenta i l’altre tot el contrari.

A continuació explica que les ciències són independents les unes de les altres segons què tenen com a finalitat estudiar, però totes es complementen, igual que les característiques de qualsevol objecte que venen determinades segons l’objecte del que parlem (no és el mateix parlar d’un elefant gran que d’una formiga gran, tot i que els dos els haurem definit com a grans, per tant el concepte de gran dependrà de l’objecte que estem afirmant que és gran, i la idea de un objecte gran no la podrem determinar per si sola).

Després, Sòcrates fa una llarga reflexió sobre les part de l’ànima i distingeix entre la part racional, a través de la que raonem, la part concupiscible, que ens provoca els desitjos que ens porten a una vida de desenfrè, i la part irascible, que regula la nostra agressivitat. Finalment les relaciona entre elles expressant que en ocasions una és conseqüència de l’altra (quan ens veiem exposats a temptacions, intentem fer servir la raó i alhora ens irritem amb nosaltres mateixos ja sigui per cedir a les temptacions).

A través de la contraposició de dues situacions, una en la que la persona creu que està cometent una injustícia, i l’altra en la que l’està patint, ens mostra que en la lluita descrita anteriorment on s’enfronten la raó i les temptacions, la còlera i la irritació s’acostumen a posar a favor de la raó, al contrari del que havíem suposat primerament.

A continuació es fa una comparació entre les tres parts de l’ànima i els tres estaments jeràrquics, ja que tots es presenten com un procés d’evolució, i s’identifica la raó amb el govern, la part irascible amb els guardians i la part concupiscible amb les agressions externes. En conseqüència, si una ciutat és justa quan els estaments que la formen duen a terme la seva tasca, un individu és just quan les parts de la seva ànima fan la seva funció correctament.

En el moment en que es trenca l’harmonia creada per les tres qualitats – prudència, valor i temprança – i en conseqüència per la justícia, es comet una injustícia. Per tant, si en una ciutat els individus que la formen no duen a terme la tasca que els correspon, aquesta ciutat no està regida per la justícia, és injusta.

Abans de concloure el diàleg, es fa una última reflexió que expressa que hi ha tants tipus de govern com tipus d’ànimes, és a dir, cinc. D’aquests cinc, quatre d’ells no són justos i es veuen influenciats pels vicis, i el cinquè (La República) és el que Sòcrates i Glaucó han discutit, i és el model de govern just que compleix amb totes les característiques enunciades anteriorment.

Tercera lectura

La tercera lectura de la república comença amb la explicació del mite de la caverna:

El mite de la caverna és la manera que té Plató de mostrar-nos la posició de l’ésser humà enfront del coneixement i l’educació o la falta d’aquesta. Ho fa a través de la distinció entre dos móns: el món sensible (el dels sentits) i el món de les idees (el de la raó). 

Plató planteja una caverna on estaven encadenats uns homes des del seu naixement. Estaven lligats de cames i coll contra un mur, de forma que només podien mirar cap a la paret de la caverna. Al darrera de la paret a la que estaven recolzats hi havia un passadís i una mica per sobre una foguera. Pel passadís passaven uns homes que portaven una sèrie de objectes, alguns amb forma humana i altres amb forma d’animal,  que sobrepassaven el mur de tal manera que quedaven reflectits, pel foc, a la paret a la que els presoners estaven obligats a mirar. Els homes que transportaven els objectes mantenien conversacions de tan en quan, i quan ho feien els presoners es pensaven que qui estava parlant eren les ombres que tenien davant seu. Els presoners no han vist res més a la seva vida que les ombres dels objectes reflectits a la paret, per tant arriben a creure que el que veuen no son ombres, sinó objectes reals.

Si un dels presoners fos desencadenat, alliberat i portat a l’exterior, tindria verdaderes dificultats per adaptar-se a la llum del sol. El que veuria més fàcilment serien les ombres, després les imatges dels homes i altres objectes reflectits en l’aigua i per últim els objectes mateixos, pel que descobriria la verdadera realitat i la bellesa del cosmos. Sense cap mena de dubte, el presoner alliberat preferiria viure en aquest nou món que acaba de descobrir en comptes del la realitat enganyosa a la que havia estat sotmès durant tota la seva vida.

Em aquest mite es pot observar molt clarament a dualitat del pensament de Plató.

La caverna equival al món material, al món sensible en el que tot el que percebem són les aparences a través dels sentits i ens pensem que és real.

El món extern és el món de les idees, el mon intel·ligible, en el que només s’hi accedeix a través de la intel·ligència i per mitjà de l’ànima. Per accedir-hi hem de abandonar els plaers de la vida (menjar, drogues...), d’aquesta manera alliberarem l’ànima. Aquest concepte es diu ascetisme.

Els presoners son els éssers humans sotmesos a les limitacions del món material.

En canvi, el presoner alliberat equivaldria al filòsof (Sòcrates), ja que és la persona que ha aconseguit suportar el dolor que comporta desfer-se de les cadenes i moure els músculs per poder veure el món real amb els seus ulls. Aquest presoner (filòsof) serà l’encarregat de tornar dins de la caverna i guiar a els altres cap al món real, però aquests el prendran per boig i el mataran (coma a Sòcrates).

Les ombres dels objectes reflectits a la paret, fan referència al coneixement sensible, que és poc fiable, ja que no ens el dona la ciència.

Els objectes de l’exterior són el coneixement intel·ligible, al qual l’anima hi ha d’arribar per poder ser alliberada i accedir al món de les idees.

La foguera faria referència a la manera que tenim les persones a accedir a la primera etapa del coneixement, les ombres. Però aquest coneixement és imperfecte.

El sol representa la idea del bé, que és la més important del món de les idees. El sol (la idea del bé) és l’últim que el presoner alliberat aconsegueix veure i amb esforços ,però una vegada ja las percebut veus que és la causa de la bellesa i de tot el que forma totes les coses, que és el productor de la veritat i del coneixement.

En el mite de caverna també surt plasmat la teoria de les idees, que ens afirma l’existència de tres idees, de la menys important a la més essencial:

Les idees materials són tots els objectes que ens envolten, des de un llapis fins a un cavall. En el mite aquesta idea respondria als objectes en si.

Les idees matemàtiques  són una copia de les idees materials, és a dir, si dibuixem una circumferència és perquè existeix la idea de la circumferència (una idea material). Aquestes idees es creen a través de la ciència. En el mite aquestes idees equivaldrien a el reflexa de els objectes en l’aigua. 

Per últim, les  idees morals són la font del coneixement científic i moral. Dins d’aquestes idees trobem la idea del bé (el sol), la de la bellesa, la de la bondat....

El que Plató ens vol dir amb aquest mite és que la única solució per alliberar els presoners perquè accedeixin al coneixement real, és la educació de les persones segons al seva naturalesa. 

Plató ens diu que hi ha dos maneres de que se’ns enceguin els ulls. Quan passem de la llum a la foscor i quan passem de la foscor a la llum. A l’ànima li passa el mateix: pot vindre de una vida més lluminosa i estar cegada per la falta de llum (és a dir, d’una vida amb més coneixement i passar a una altre amb menys) o pot passar d’una major foscor a una gran lluminositat, pel que estarà enlluernada per l’excés de llum(és a dir d’una vida amb ignorància a una amb molt de coneixement). Per tant, la educació no es pot ensenyar, com diuen els sofistes, com qui li don vista a uns ulls. El que Plató ens diu és que les persones hem de saber extreure el coneixement que porta la nostra ànima, ja que només el podrem adquirir amb l’ajuda d’aquesta.  La única manera de trobar aquesta veritat innata de l’ànima és a partir dels mètodes de Sòcrates. Aquest coneixement de l’anima ens pot resultar avantatjós i útil, o per el contrari, inútil i nociu. Per exemple, els delinqüents són persones dolentes perquè han vist la part amb maldat del coneixement de l’ànima. La maldat de l’ànima s’adquireix perquè en vides passades el cos on es trobava aquesta gaudia del menjar, les drogues, l’alcohol...

Plató afirma que només ells, els filòsofs, poden governar, ja que són els únics que han arribat al coneixement més alt i els únics que veuen el bé i per tant, són els que han de ocupar la posició més alta de la jerarquia. Són els encarregats de cuidar i protegir als altres i de unificar l’Estat, d’aquesta manera tothom podrà ser feliç. Plató distingeix entre dos classes de filòsofs, els que han nascut així per naturalesa i les persones que han estat més ben educades per altres filòsofs i per tant tenen les mateixes capacitats que aquests.   

Després, Plató ens parla de la dialèctica i de la seva importància. Ens diu que la dialèctica és la manera que tenim per conèixer el bé i, per tant, d’arribar a lo intel·ligible. Plató ens diu que no existeix cap altre manera de arribar a la veritat,  ja que les altres maneres es basen en les opinions o els desitjos dels homes, pel que mai es podrà arribar al verdader coneixement.

Plató distingeix diferents conceptes que s’han de donar per ser conscients de la presència d’un objecte. La primera part és la del coneixement, la segona la del pensament, la tercera la creença, i la quarta la imaginació. Les dos últimes juntes formen la opinió que es refereix a la generació, i les dos primeres juntes formen la intel·ligència, que fa referència a la essència. Plató les relaciona d’aquesta manera: el que és la essència amb relació a la generació, ho és la intel·ligència en relació amb la opinió, el coneixement amb relació a la creença i el pensament amb la imaginació.

essència  à  generació

intel·ligència  à opinió

coneixement  à  creença

pensament   à imaginació

Qui adquireix la essència (qui te coneixement i pensament) de les coses és qui podrà utilitzar la dialèctica.

Amb el bé passa el mateix. Plató afirma que qui no pot definir la idea del bé separant-la de totes les altes ni defensar-la a través de la seva essència arribant a una argumentació irrefutable, es perquè no coneix el bé. Com a màxim arribarà al bé a partir de la opinió però no amb el coneixement.

Per acabar plató descriu el perfil perfecte de la persona que ha de donar tots aquestes ensenyances. Diu que ha de ser ferm, valent i si és possible, bonic. També ha de ser generós i viril en el seu caràcter. Però la qualitat més important és que tingui les capacitats naturals adequades per impartir aquesta educació.

Mònica Font, Marta Serra, Sara Tormo, Laura Vilar

LES MATEMÀTIQUES S'INVENTEN O ES DESCOBREIXEN?

Plató ens diria que les matemàtiques les hem descobert no pas inventat, ja que els números, com qualsevol altre cosa, són una realitat existent des de sempre i els homes l’únic que fem és arribar a unes capacitats de coneixement suficients per veure aquesta realitat i expressar-la de forma que tothom la pugui utilitzar per qüestions quotidianes de la vida.

Jo  estic totalment d’acord amb la posició de Plató respecte aquet fet. Les matemàtiques no és poden inventar perquè no sorgeixen del no res, sinó que som nosaltres els que en un moment donat som capaços de interpretar la realitat. De la mateixa manera, aquesta argumentació es pot estendre a totes les coses que ens envolten, des de la més insignificant a la més complexa. Totes aquestes coses són realitats ja existents, res ha estat inventat ni creat, sinó descobert.

A partir d’aquí podem extreure que, en veritat, tot existeix i sempre ha existit, per tant, els invents, teoremes, fórmules o vacunes que encara no coneixem  ja existeixen i només ens falta la capacitat per veure-ho i interpretar-ho. D’aquí ens podem plantejar una altre pregunta: tot existeix o hi ha alguns fets que no existeixen i per tant mai podran ser descoberts?

Aquesta ideologia respecte les matemàtiques és refusada per molts científics, ja que se’ls hi està traient el mèrit de tot l’esforç que han dedicat per arribar al seu descobriment.      

Laura Vilar  

CRÍTICA DE LA ANTIDEMOCRÀCIA DE PLATÓ

Les ideologies de Plató i la seva posició social són les causants de la seva oposició a la democràcia. Per una banda, Plató pertanyia a la aristocràcia, classe social que es veia desafavorida amb aquesta forma de govern. Per l’altre banda, aquest filòsof era partidari de l’educació específica de el talent innat de cadascú per arribar a l’areté, cosa que implicava que fossin els filòsofs qui governessin i ajudessin de manera justa per tothom al desenvolupament d’aquesta educació. De la mateixa manera, això ens està dient que només existeix una persona amb les qualitats innates per ser excel·lent governant un país i la democràcia està burlant aquesta ideologia dient-nos que tothom pot arribar a governar. Plató era partidari de el dogmatisme, per la qual cosa només existia una veritat única i irrefutable. La democràcia es torna a posar en contra de això.

Jo estic d’acord amb la idea de Plató en contra de la democràcia però crec que si a Espanya sestà donant aquesta forma de govern és perquè és la menys dolenta. La democràcia te els seus punts a favor i en contra. Com a punts a favor podríem dir que és un sistema de igualtat que dona la possibilitat a tothom de ser escoltat, encara que això també pot arribar a ser un punt en contra, ja que hi ha molta gent que no està capacitada per tirar endavant el país i la democràcia permet que ho pugui arribar a fer.

Si em tingués que decantar cap a algun costat, seria cap a les idees de Plató, encara que no dono tot el meu suport als seus arguments per defensar la antidemocràcia. 

Laura Vilar

LA REPÚBLICA DE PLATÓ: DIÀLEG ENTRE SÓCRATES I GLAUCÓ

En aquest fragment de l’obre de Plató, “la república”, veiem reflexades les idees d’aquests filòsof. Per fer-ho, Plató, utilitza, a l’igual que Sòcrates, el diàleg entre el mateix Sòcrates i Glaucó,  i la comparació de les persones amb els gossos. A partir d’això ens aporta 4 idees principals.

La importància del coneixement. Plató ens diu que de manera innata tothom ha de tenir coneixement i per tant ser un filòsof, ja que la filosofia és la base de tot i qui no té coneixement és un mediocre. És per això que Plató també creu que qui governi a de ser filòsof, perquè només qui ho és pot pensar de manera justa i per tothom, per tal de crear una societat on no hi hagin injustícies.  Aquesta idea és totalment antidemocràtica, pel fet de que Plató creu que els ciutadans no poden triar qui els governa, perquè ningú ho faria bé, a no ser que fos un filòsof, però ells no es presenten a les eleccions perquè són antidemocràtics.

L’estructura de la realitat ha de ser de desigualtat i jerarquia. Plató estableix la idea de que la realitat, per naturalesa, sempre es presenta jerarquitzada, ja que no hi ha igualtat i les diferencies no es poden posar en dubte perquè són naturals i no es pot anar en contra de la naturalesa. Per explicar-nos aquesta idea, Plató utilitza la comparació entre un gos i una persona. Ens diu que l’únic que tenen en comú és que els dos tenen un areté, però tot i això l’home sempre serà millor i estarà en una posició jeràrquica més alta que el gos. Segons Plató, a la punxa de la piràmide jeràrquica se situaria el rei, que seria un filòsof, després vindrien els guardians, que són els militars, i per últim els productors.

Una altre idea exposada per Plató, és la de la paideia. La paideia consisteix en l’educació del talent innat d’una persona perquè pugui arribar a ser excel·lent en aquell aspecte (areté). Plató ens deia que tothom neix amb un talent innat i que és feina dels filòsofs (per això han de governar) educar i desenvolupar aquests talent per poder arribar a l’areté. Per tant, una persona que neix amb el talent de dibuixar ha de rebre una educació específica per potenciar aquest talent, ja que aquesta persona només podrà dedicar-se a dibuixar perquè és en la única professió que serà excel·lent. Plató ens diu que cal un bon mestre que et vagi orientant i guiant amb el mètode de la irona i la maièutica per descobrir el teu talent innat i desenvolupar-lo.  

En aquest text plató també ens parla de les qualitats que han de tenir els militars. Per explicar-ho posa l’exemple de els gossos guardians, que segons ell han de posseir qualitats oposades i saber utilitzar cadascuna en el moment oportú. Per exemple, els gossos guardians han de ser dòcils i afectuosos amb els seus amos, però han de saber identificar l’enemic i tornar-se agressius i salvatges cap a ell. Si el gos no posseeix aquestes qualitats innates mai podrà arribar a l’areté com a gos guardià.  

Laura Vilar 

VOCABULARI DE SÒCRATES

• Concepte: essència del que és vertader.
• Definició universal: Proposició que té per objecte explicar les notes que té un concepte universal.
• Dialèctica: Art del diàleg dirigit al descobriment de la veritat.
• Docta Ignorància: Estat d’acceptació de la ignorància pròpia.
• Dogmatisme: Tendència filosòfica que defensa la idea que existeixen les veritats absolutes.
• Essència: principi metafísic constitutiu del real
• Examen (vida): diàleg, on s’examinen les opinions per arribar al veritable saber.
• Generalització: Trobar el que és comú en un conjunt de coses.
• Ignorància: persona que no és savia. Es distingeix entre l’ignorant absolut, que no sap que no sap, i l’ignorant docte, que sap que no sap, el primer pas per arribar a la saviesa.
• Inducció: Raonament lògic que ens permet formular generalitzacions.
• Intel·lectualisme moral: Teoria que afirma que qui fa el mal és per ignorància.
• Ironia: Part del mètode socràtic que consisteix en fer veure a algú que no sap res mitjançant el diàleg.
• Justícia: Virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret i veritat. Principal valor moral segons Sòcrates.
• Llevadora (d'ànimes): Persona que ajuda a extreure els coneixements latents a l’ànima de les persones.
• Maièutica: Art que permet fer que un individu descobreixi per si mateix la veritat, a partir de preguntes ben dirigides i del diàleg.
• Mètode: manera de fer descobrir la veritat i els coneixements a altres persones mitjançant del diàleg.
• Universalisme Étic: Teoria que defensa que els valors morals existeixen i no són relatius.
• Valor moral: El que dona sentit a la vida humana, segons Sòcrates.
• Veritat: Allò que realment és, realitat. El que no es pot posar en dubte ni relativitzar
• Virtut: Qualitat moral que ens porta al a felicitat. Saber fer el bé.

PLATÓ I FILÒSOFS ANTERIORS

Idees de PLató compartides amb filòsofs anteriors:

• HERÀCLIT: 
• La realitat està sotmesa a un canvi constant.

realitat = aparença (conjunt d'objectes que s'obereixen als sentits)

• PITÀGORES: 
• Importància de les matemàtiques i la geometria (coneixements superiors i alliberadors)
• CATARSI (teoria de la transmigració de l'ànima): Purificació de l'ànima mitjançant coneixement matemàtic i dialèctic perquè l'ànima pugui tornar al món superior d'on prové i lliurar-se del cos. Ex: Lema de l'Acadèmia: "que no entri ningú que no sàpiga geometria".

• PARMÈNIDES: 
• Distingeixen dues vies:
• Via de la opinió (DOXA) = via d'accés al món sensible
• Via de la veritat (EPISTEME) = via d'accés al món intel·ligible
• Ésser de Parmènides = idees de Plató (úniques, eternes, immutables)

• ANAXÀGORES:
• NÔUS = antecedent del DEMIÜRG (introdueix un odre racional i una finalitat en la visió cosmològica)

• SÒCRATES:
• Rebuig als Sofistes per:
• L'utilitarisme
• L'actitud sensista, subjectivista i relativista
• Mètode del diàleg = fer preguntes a l'interlocutor:
• Ironia
• Maièutica
• Orientacióde l'educació cap a la felicitat i el coneixement de la veritat.

Mònica Font

CRÍTICA DE LA ANTIDEMOCRÀCIA DE PLATÓ

Plató rebutja la democràcia per un doble motiu. Per una banda, la democràcia va ser el sistema polític que va permetre la mort de Sòcrates, del qual Plató va ser deixeble i va mantenir una relació molt estreta, per tant, si aquest sistema va permetre la mort d'un gran savi segons Plató, aquest sistema no és ni molt menys just o eficaç. Per altra banda, Plató pertanyia a l'Aristocràcia, una classe social que vetllava per mantenir els seus privilègis i per seguir tenint el domini econòmic, per tant, ja venia de família el no veure gens favorable un sistema que igualés tots els ciutadants. Segons la meva opinió, la democràcia és un dels millors sistemes de govern, però està molt lluny de la perfecció. La base de la democràcia és una molt bona educació per a tothom, per assegurar la presència d'un criteri raonat alhora d'escollir els governants, i això és utòpic perquè no hi ha recurssos suficients ni tants mestres bons per proporcionar el desenvolupament de les eines necessàries per arribar al coneixement a tothom. Per altra banda, també és utòpic perquè confia en la bondat, i pent tant, en la saviesa dels governants, ja que aquests volen accedir al poder i poden actuar per aconsseguir arribar-hi abans que per millorar la societat. Aquests últim problema succeeix en totes les formes de govern en les quals hi ha un governant ja que aquest tendirà a procurar el seu benestar econòmic per davant del bé de la societat. Per això, Plató proposa el model polític del filòsof rei, és a dir, tenir com a governant a un rei que sigui filòsof i que per tant, és savi i coneixerà i aplicarà la justícia correctament. A partir d'aquí, el problema és com assegurar-nos que el rei serà un bon filòsof i com fer que el poble accepti aquest sistema que no els proporciona igualtat. En definitiva, crec que Plató tenia raó al criticar negativament la democràcia, però no estic d'acord amb el mètode que ell proposava perquè crec que no és gens viable ja que no estalvia els problemes de la democràcia (egoïsme difícil de controlar del governant i falta de recursos per una bona educació) i afegeix la rehibindicació de la igualtat de les classes més humils.

Mònica Font

PLATÓ I ELS FILÒSOFS ANTERIORS



Plató aprofita les idees d’alguns dels filòsofs anteriors a la seva època i les adapta al seu mode de pensament:

HERÀCLIT

ü  canvi continu de les coses, tot i que es tracta d’un canvi provocat pels sentits (realitat aparent).

PITÀGORES

ü  gran importància a les matemàtiques i la geometria.

ü  teoria pitagòrica que tracta sobre la catarsi, és a dir, la purificació de l’ànima per mitjà del coneixement matemàtic i dialèctic per tal d’arribar novament a una vida superior, de la qual havia sigut expulsada en quedar empresonada al cos humà.

PARMÈNIDES

ü  les dues vies per arribar al coneixement

o   Via de la veritat: guiada pel coneixement i la raó

o   Via de la opinió: influenciada pels sentits que ens fan concebre una falsa realitat.

ANAXÀGORES

ü  la intel·ligència natural que crea Anaxàgores (nous) evoluciona al demürg platònic.

SÒCRATES (persona més influent en la seva manera de pensar à va ser el seu mestre).

ü  Rebuig cap a les idees sofístiques

ü  Ús de mètodes com la ironia i la maièutica per tal d’arribar al coneixement de la veritat.

ü  Educació orientada per aconseguir la felicitat (el coneixement de la veritat porta a la virtut i aquesta porta a la felicitat).

Sara Tormo

A FAVOR O EN CONTRA DE LA DEMOCRÀCIA?

Com en molts altres aspectes de la filosofia platònica, estic d’acord amb el plantejament que fa aquest filòsof pel que fa a la instauració d’un model d’organització de la societat on no hi puguin haver injustícies.

Actualment vivim en un món conformista, on no es posa en dubte la justícia que envolta a la realitat vigent. Per tant, les persones s’han acostumat a romandre sense practicar la filosofia i conseqüentment, sense qüestionar-se si allò que està instaurat per costum és just o no.  Aquesta situació ha desencadenat un conjunt de fets, alguns dels quals s’han manifestat recentment, com per exemple la trama de corrupció política, provocada per l’ascens al poder de persones que no estaven capacitades per governar i que exposen a la llum les injustícies que s’han donat a arrel d’una elecció democràtica. Per tant, crec que no seria equívoc afirmar que sovint la decisió democràtica no sempre escull la opció més adequada, és gairebé el contrari.

Respectant sempre totes les altres possibles opinions davant d’aquest fet, segons el meu criteri no és lícit que el vot d’una persona culta, amb coneixement sobre la política i enterat de les possibles conseqüències que portarà el seu vot tingui el mateix pes que el d’una persona sense cap coneixement al respecte i que hagi pogut ser influenciada per qualsevol campanya política per recaptar partidaris ignorants que no tenen uns ideals fixats.

Amb la instauració de la República, són aquestes situacions les que es pretén evitar.

És possible que algunes persones no estiguin d’acord amb la idea que planteja Plató en quant a la divisió jerarquitzada de la societat provinent de les desigualtats amb les quals ens crea la natura, però en tot cas són aquestes persones que es troben exercint un càrrec més elevat del que dicta el seu talent innat (càrrec que no els correspon) les que s’oposaran a aquest sistema. D’aquesta manera, s’aconseguiria que cada persona es dediqués a realitzar la tasca que millor sap exercir, abolint així la gran quantitat de injustícies que ens envolten, moltes de les quals no en som ni conscients.

Per tant, finalment, crec que la República suposaria la solució a la greu crisi que pateix la política en el nostre país ja que ampliaria les fronteres que hi ha establertes pel que fa a l’aplicació d’una verdadera justícia.

Sara Tormo

PLATÓ I ELS FILÒSOFS ANTERIORS

HERÀCLIT

• tota la realitat està sotmesa a un canvi incessant
• la realitat és un conjunt d'objectes que s'ofereixen als sentits ("món sensible")

PITÀGORES

• importància de les matemàtiques i la geometria 
• la purificació de l'ànima mitjancant el coneixement matemàtic i dialectic 

PARMENIDES

• doxa: Via de l'Opinió: accés al món sensible
• episteme: Vila de la Veritat: accés al món intel·ligible 

ANAXÀGORES

• nous: causa del moviment

SÒCRATES

• rebuig dels sofistes
• diàleg per indagar en problemes filosòfics (ironia i maièutica) 

LAURA VILAR 

LES MATEMÀTIQUES S'INVENTEN O ES DESCOBREIXEN?

Segons Plató, les matemàtiques no s'inventaven, res era creat sinó que tot existia prèviament. Per això, qualsevol teoria o procediment ideat per resoldre problemes no era més que una realitat existent, plasmada de manera entenedora per a tothom. Tot i que si  suposem que les coses es descobreixen, algú té que haver-les creat primer, per permetre que fos descobert. O potser ja existien, són una cosa que ha existit des que el món va començar a existir. Jo estic més o menys d’acord amb aquesta teoria, ja que no pots treure del no res una sentència inventada i esperar que sigui veritable. Pitàgores no va anar provant fins que el destí va fer que afirmes que la suma dels catets al quadrat és igual a la hipotenusa al quadrat, sinó que això va ser fruit de infinites deduccions sobre coneixements preexistents descoberts o per ell mateix o per altres matemàtics. Res no es crea ni es destrueix, ni els pensaments i els coneixements, per tant tot el que sabem és perquè ho hem descobert degut a que hem arribat al coneixement, un coneixement present sense que ningú n’hagués notat encara l’existència.

Ara tots sabem que d’aquí a uns anys, tant si són 10 com 600, es descobrirà la cura per el càncer, i ho afirmem perquè sabem que el remei existeix, el que passa és que la capacitat de la intel·ligència humana encara no hi ha arribat, tot i que amb esforç i a través de petites descobertes com les que es duen a terme ara en molts llocs del món, la humanitat aconseguirà descobrir aquest coneixement, igual que ho ha fet amb les matemàtiques.

Marta Serra

LES MATEMÀTIQUES LES INVENTEM ELS HUMANS O LES DESCOBRIM?

Segons Plató, les matemàtiques les descobrim ja que són una realitat i per tant, només cal descobrir-les per conèixer-les. La meva opinió no és del tot contraria a aquesta ja que crec que l'essència de la matemàtica existeix i la nostra tasca consisteix només en trobar una manera de representar-la perquè pugui ser interpretada per tothom de la mateixa manera, per tant, inventem una simbologia determinada i universal compatible amb les matemàtiques i que estigui subjecte a canvis. Si pensem en els orígens de les matemàtiques toparem amb els primers comerciants que volien contabilitzar les seves mercaderies i feien marques a pals per tal de fer-ho, això demostra que les matemàtiques ja existien i que el que els homes van fer va ser buscar una manera de representar allò tan extrany que nosaltres hem denominat matemàtiques, crear un conveni per utilitzar tots el mateix criteri i simplificar-ne l'ús per evitar eines com els pals. 


Per altra banda, les matemàtiques han estat sotmeses a canvis constants, com per exemple, sempre s'havia dit que si es dividia un nombre per ell mateix, el resultat era 1, fins que es va descobrir que amb l'infinit això no es complia, i que per tant, s'havia de canviar el que s'havia afirmat anteriorment. Això demostra que els humans inventem els mètodes per descobrir-les, perquè si nosaltres les descobríssim directament, no tindria sentit haver de rectificar o aclarir perquè voldria dir que no hem descobert una realitat, i per tant, no hem descobert res, sinó que simplement hem inventat i el resultat ha estat inútil o incomplet.

Mònica Font

LES MATEMÀTIQUES SÓN UN INVENT O UN DESCOBRIMENT PER A L'HOME?

Un tema de debat que ha estat present a la filosofia i s’ha qüestionat molt és si les matemàtiques constitueixen un invent per l’home o, pel contrari, han estat descobertes.

Segons el meu criteri, estic a favor de les idees platòniques, és a dir, crec que les matemàtiques ja existien abans que algú les descobrís. Una de les característiques de l’ésser humà que porta a pensar el contrari és l’egocentrisme propi de la nostra espècie. Els éssers humans, en general, es creuen superiors als fets que els envolten i són incapaços de concebre la idea que alguna cosa existeix independentment de la seva existència.

Les matemàtiques han anat evolucionant al llarg del temps, i no perquè una persona les inventés seguint el seu instint, sinó que es tracta d’un fet semblant al que passa amb la ciència, que poc a poc, a mesura que la disponibilitat de recursos eficients per conèixer la veritat de les coses amb una major precisió augmenta, es va fent més fàcil el camí cap al descobriment de fets existents als quals encara no s’ha pogut arribar a donar explicació.

Per tant, en conclusió, crec que l’egocentrisme, guiat pels sentiments, fan concebre una realitat aparent on la figura de l’esser humà es veu clarament alçada i situada al centre de totes les coses i es resta importància a la realitat pròpia que constitueixen fets com les matemàtiques, que no necessiten de la intervenció humana per existir.

Sara Tormo

CRÍTICA A LA ANTIDEMOCRÀCIA DE PLATÓ

Plató defensa la idea que la naturalesa ens crea desiguals, diferents. Aquestes diferències són la causa de la jerarquia existent en la societat. Per Plató, anar en contra d’aquesta jerarquia és anar en contra la naturalesa. Per a ell, no té sentit que els ciutadans que no posseeixin coneixement i molt menys areté en filosofia no tenen que tenir el dret a escollir els seus governants, ja que la seva tria no seria beneficiosa per la resta del col·lectiu. Aquí és on podríem contradir els seus arguments, defensant que la elecció de cadascú depèn de les seves necessitats, però penso que Plató, al creure en el dogmatisme, assumia que la veritat és única i universal, per tant l’únic que s’ha de fer és escollir un governant que conegui aquesta veritat, i a través de la educació, fer veure als ciutadans contraris que aquesta és la millor opció.

Per què sigui antidemocràtic, no vol dir que Plató defensi una dictadura o una repressió ni cap cosa semblant, simplement creu que la persona que governa, tot i ser imposada per uns quants, és una imposició correcta ja que la persona és escollida per el seu areté en quant a governar, i per tant suposem que aquesta persona sabrà organitzar la societat de manera que tots els ciutadans surtin beneficiats independentment de les necessitats individuals que tinguin.

Si es mira del punt de vista que acabo d’exposar, jo penso que Plató tenia idees encertades, que tot el que ell afirma té sentit, ja que un governant amb les característiques que ell descriu, realment tindrà la capacitat per portar la societat cap a un millor nivell.

Tot i estar d’acord en aquestes idees, jo ara mateix estic a favor de la democràcia ja que en una societat actual com la espanyola, implantar la utopia socràtica és absolutament impossible, tant per trobar governants adequats que no es deixin corrompre pel poder i les influències, com per la tasca de educar a la població per tal que arribi a la excel·lència en les habilitats que domina i perquè vegi que aquesta utopia és el camí correcte, ja que els ignorants malauradament no són una minoria en el nostre país i educar-los a tots és una tasca irrealitzable, sobretot perquè s’ha de tenir en compte que, quan la seva pròpia ignorància els porta a no voler arribar a cap coneixement, no hi ha res a fer.

La democràcia no és un excel·lent sistema de govern, iguala els vots de els individus amb coneixements als vots dels ignorants, cosa inconcebible per a Plató, però aquest fet es veu atenuat ja que el percentatge d’abstenció proper al cinquanta per cent de la població és degut a que aquests ignorants no es preocupen ni per escollir els seus governants (a no ser que la Belén Esteban fes acte de presència en les properes eleccions, fet que revolucionaria el galliner i arrossegaria a aquest sector de població a les urnes) així que la decisió d’escollir al millor cap de govern queda, més o menys, en les mans dels individus amb mínims coneixements, que ja és alguna cosa.


Marta Serra