COMENTARI DE TEXT: “FUTUR INCERT” (SANJOSEX)

Lletra de la cançó:

Davant d'un futur incert
Amb molt per descobrir
No vull decidir
I perdre aquest moment.
Just abans de començar
La boira es pot palpar
Jo vull perdre el fil
En un full de somni

Ja no em va la realitat
La llum m'és a desgrat
Les cares de la gent
En un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar
Jo ja no vull lluitar
Vull fondre'm amb al llit
I escoltar la pluja

On és la llibertat
De no voler escollir?
Jo em vull quedar aquí
I viure com abans
Al marge d'un camí
Veient com passa el temps
Jo ara vull estar
Arran de terra

Ja no em va la realitat
La llum m'és a desgrat
Les cares de la gent
En un mar de dubtes
Jo ja no vull pensar
Jo ja no vull lluitar
Vull fondre'm amb al llit
I escoltar la pluja

Comentari:

La cançó “Futur Incert”, de Sanjosex, forma part de l’àlbum “Al marge d’un camí” i tracta molts temes profunds i filosòfics des d’un punt de vista extremadament pessimista, en primera persona i en forma de monòleg interior. Anem per parts, però.

Primer de tot, l’autor afirma que no vol decidir els seus actes per un futur desconegut, que es mostra aterrador i borrós. Demostra així, el caràcter dubtós que adopta l’autor i des del seu punt de vista, homogeneïtza la resta de persones suposant que es troben en la mateixa situació que ell, tal i com queda reflectit a les seves cares, el reflex de l’ànima per excel·lència.

En segon lloc, fa referència a la llibertat, en aquest cas reclama la llibertat, però la de no decidir. És aquesta una llibertat considerada per la nostra societat? Estem renunciant a la nostra llibertat si no volem decidir però prenem decisions? Finalment, explica que vol viure veient passar el temps, sense fer res.

Com a conclusió, es pot observar la contraposició de les idees que mostra el text amb les del filòsof Nietzsche, que veu la vida com a un risc, un continu flux de decisions a prendre guiades per la pròpia voluntat, la imposició de valors personals i únics i que veu el temps com a cíclic, les coses bones retornen sempre i només cal esperar-les innocentment.

Mònica Font

FUTUR INCERT - SANJOSEX

L'autor d'aquesta cançó ens situa en un context indefinit, un futur incert del qual no s'ha decidit res, i expressa la seva posició davant d'aquest. Manté una postura existencialista, profundament pessimista com és característic en aquest moviment. Sanjosex manifesta una clara passivitat envers la societat, en la qual no vol participar (on és la llibertat de no voler escollir?), cosa que va en contra dels pensaments de Mill, que creia que era imprescindible fer ús de la llibertat individual de la que tots disposem, i el protagonista es limita a no voler fer res ni decidir res.

Alhora no té unes idees o ideals a seguir, per lo que no té una voluntat de poder definida ja que no té aspiracions de superar-se per mitjà dels seus propis valors, així que és l’antítesi del superhome proposat per Nietzche. Aquest filòsof defensava que tot individu ha d’aspirar a ser un superhome i triomfar i donar existència a la seva vida gràcies als valors creats per ell.

Per altra banda defineix a la resta de la societat com cares en un mar de dubtes, i més endavant es situa en el marge d’un camí, metàfora en la que el camí representaria la societat, i ell s’hi col·loca fora. Això reflexa la idea de passivitat i no col·laboració que expressa envers la resta d’individus, i evidencia la voluntat del protagonista, que va quedant plasmada durant tota la cançó, de deixar que el món avanci sense que ell hi intervingui, de deixar que la realitat i la vida segueixin el seu camí i ell limitar-se a observar-ho.

Marta Serra

FUTUR INCERT - SANJOSEX

La cançó proposada per SanJosex presenta un clar pessimisme existencialista, el qual no troba esperança alguna en la vida. Aquesta actitud es veu complementada per l’absència de l’esperit anti-conformista, tal i com mostra en els seus versos en afirmar que no vol decidir, ni pensar. D'aquesta manera, aquest autor, pel que expressa en la seva cançó, no té voluntat de poder i, per tant, segueix una filosofia com a model de vida contrari al de Nietche, ja que si no es té voluntat de poder, mai es pot arribar a ser un superhome, degut a que les postures dels altres es veuran imposades sobre l’individu, el qual acabarà cedint per deixar-se portar per la multitud, acte inacceptable per a aquest filòsof.

Per altra banda, John Stuart Mill, predecessor de Nietche, no estaria d’acord amb la postura que proposa el cantant ja que l’individu que es presenta no fa ús de la llibertat pròpia, aspecte indispensable per a Mill.

Pel que fa a les cares que es descriuen en els versos, es presenten tot un seguit de cares iguals, les quals s’han homogeneïtzat perquè totes són víctimes del dubte.

En conclusió, la filosofia que segueix o que vol expressar l’autor d’aquesta cançó, SanJosex, no concorda en absolut amb la dels filòsofs esmentats, més aviat tot el contrari ja que tendeix a allunyar-se de les seves idees en la direcció contrària a aquestes.

Sara Tormo

COMENTARI DE L'ARTICLE: DOS NOUS DELICTES A FRANÇA

L'article escrit per Ronald Sokol parla sobre la recent aprovació d'una llei a França que prohibeix que en espais públics es pugui amagar el rostre o incitar a fer-ho. El govern francès sustenta que  ocultar el rostre va contra les mínimes normes de convivència social i alhora és un símbol d’opressió en el cas de la religió, ja que aquesta llei també afecta a les dones musulmanes que no podran portar vel integral o burka, ja que aquest no deixa veure la cara i impedeix la identificació de l'individu. La finalitat d’aquesta llei és, segons el govern, garantir la seguretat de tots els habitants del país.

Segons Sokol, no s’ha de prohibir cap expressió de la llibertat individual, i per conseqüent si la persona és lliure i té dret a expressar les seves creences, pot portar un vel exterioritzant la seva religió sense que això afecti a la seguretat de la resta de persones. En conseqüència, és injust i equivocat castigar a les dones amb burka.

Per argumentar les seves afirmacions, Sokol es recolza en les tesis de Mill que afirmen que els homes lliures són aquells que no troben obstacles ni impediments a l’hora de fer el que volen, i que l’opinió de la majoria no pot imposar-se sobre la minoria. El que Sokol va obviar, (no sabrem mai si va ser per ignorància o a propòsit), és que Mill encara que es fonamentava en aquestes afirmacions, també establia una important diferenciació entre l’àmbit públic, compartit amb la resta d’individus, i l’àmbit privat, que es reserva per la intimitat. Mill incloïa la religió dins d’aquest segon àmbit, per lo qual ell estaria d’acord amb la nova llei del govern ja que no recolza la demostració pública de les creences d’un mateix. Alhora, tenint en compte que Mill va establir el principi del dany, ell deia que no es pot fer allò que perjudiqui als altres, i portar vel perjudica a la resta ja sigui per qüestions de seguretat o de sensibilitats, per lo qual el subjecte, en l’àmbit públic, ha de renunciar a moltes llibertats en benefici de la bona convivència amb la resta de la societat.

Jo personalment estic d’acord amb Mill, ja que opino que el que tu creguis o deixis de creure és una cosa que només t’incumbeix a tu, i en el moment que passa a afectar a altres persones deixa de ser una elecció teva perquè influeix en la gent que t’envolta. Tot i això, el motiu principal per el qual estic d’acord amb la llei del govern Sarkozy és que, encara que no ho diguin i intentin amagar-ho, tots sabem que es tracta d’una llei per minimitzar l’impacte de la religió islàmica sobre la resta de la societat francesa, i la recolzo ja que, al meu parer, l’islam és una religió que afavoreix la discriminació a la dona en tots els sentits (des de privar-la de veu i vot en qualsevol qüestió fins a privar-la del plaer). Els membres d’aquesta religió no tracten a les dones com a iguals sinó com a subordinats, i independentment de quina sigui, penso que no es pot recolzar una religió que promou aquests valors, per lo tant tota mesura que ajudi a que les dones siguin una mica més respectades trobo que és bona i encertada.

Marta Serra

DOS NOUS DELICTES A FRANÇA

L’article que porta per autor a Ronald Sokol tracta de l’aprovació d’una nova llei a mans del president de França, la qual estableix la prohibició de tapar-se la cara o incitar a fer-ho. Per tal de justificar aquesta nova llei el president argumenta que ocultar el rostre a la resta de persones va en contra de les mínimes normes de sociabilitat i convivència i és un símbol d’opressió. Com a conseqüència de l’aprovació d’aquesta llei es legitima la multa o càstig als qui no la compleixin.

Ronald Sokol plasma la seva opinió sobre aquest fet i ataca la postura del president de França enunciant que no s’ha de prohibir cap expressió de la llibertat individual, ja que les persones són lliures i tenen dret a expressar-se sempre i quan no suposi cap problema de seguretat col·lectiva.

Finalment trobem les idees de John Stuart Mill, el qual defensa la llibertat individual plena en l’àmbit privat, distingint-la així de la donada en l’àmbit públic, la qual ha d’acomplir el principi del dany, que dictamina que no es pot fer allò que perjudiqui a algú que no sigui la persona que realitza l’acció. Per tant, Mill afirma que les persones han de renunciar a moltes de les seves llibertats quan es troben en l’àmbit públic ja que s’ha de tenir en compte el benefici propi però també el col·lectiu, tant o més important que el primer, ja que si la gent que envolta a l’individu no és feliç, aquest tampoc ho pot ser.

Així doncs, es plantegen tres possibles postures davant d’aquest esdeveniment, tot i que personalment,  l’autor del text, Ronald Sokol, intenta manipular les tesis i afirmacions de Stuart Mill modificant-les al seu gust per tal de utilitzar-les per corroborar el seu pensament. En conclusió, crec que la postura que Ronald Sokol defensa no podria funcionar en un model de societat real ja que si una persona pogués anar amb la cara tapada, tots tindrien dret a fer-ho i, en conseqüència, aquesta llibertat s’utilitzaria en molts casos per al benefici propi i la societat es veuria sotmesa al caos.

Així doncs, la meva opinió es decanta per John Stuart Mill, el qual aconsegueix situar uns límits entre l’àmbit públic i privat que ajuden a establir un equilibri entre els radicalismes de la situació i a preservar les llibertats de les persones, diferents en l’àmbit públic que en l’àmbit privat, àmbit en el qual es permetria predicar una religió o una altra i per tant, en el cas de la religió musulmana, es permetria l’ús del burka entre les dones.

Sara Tormo

INFLUÈNCIES DE NIETCHE

http://saratormo.glogster.com/INFLUENCIES-DE-NIETCHE/

Mònica Font i Sara Tormo

EL SUPERHOME

http://monicafont.glogster.com/false/

Sara Tormo i Mònica Font

COMENTARI DE TEXT: DOS NOUS DELICTES A FRANÇA

L’article de Ronald Sokol, un advocat francès, explica que la República Francesa ha establert dos delictes nous, tapar-se la cara en públic i incitar a una altra persona a fer-ho. Aquests acte ha estat un motiu de discussió, sobretot pel sector musulmà i cal destacar diferents postures, inclosa la de l’autor del text.

Per una banda, el govern francès promou que tapar-se la cara és “incompatible amb els principis de llibertat, igualtat i dignitat humana defensats per la República Francesa” ja que, la cara tapada és un símbol d’opressió i atempta contra les mínimes normes de convivència. També afegeix que portar la cara tapada pot aportar inseguretat a la societat, per tant, multa i castiga a qui no compleix la llei.

Per el contrari, Ronald Sokol està totalment en contra de les mesures preses pel govern  ja que les considera una prohibició de l’expressió de la llibertat individual i  exposa que tapar-se la cara no és perillós. Per recolzar la seva postura, Sokol utilitza una part de les idees de Stuart Mill, ja que aquest defensava que els homes lliures són aquells que no tenen cap impediment per fer el que volen i que l’opinió de la majoria no pot oprimir l’individu. Cal tenir en compte però, que Mill anava una mica més enllà.

Per a Stuart Mill, la dignitat humana era el principal factor a respectar per tal d’aconseguir la felicitat. Segons Mill, la llibertat d’una persona es divideix en la llibertat privada, que és total per a un individu major d’edat i en plenes facultats mentals, però la llibertat pública es veu restringida pel principi del dany, que diu que es pot actuar sempre que l’acte no perjudiqui als altres. Amb això Mill ens vol dir que viure en societat implica sacrificar llibertats i la religió ha de quedar en l’àmbit privat, per tant, si una dona es vol tapar la cara per qüestions religioses, no hi ha problema en que ho faci, sempre i quant no sigui públicament.

Per tant, l’autor conclou que és injust i erroni multar i castigar a les persones per portar la cara tapada ja que aquest acte no perjudica a ningú i atempta contra la llibertat de decidir per a ells mateixos.

Des del meu punt de vista, portat vel no atempta a la dignitat humana sempre i quant sigui una decisió pròpia i no forçada. Portar vel pot ser una qüestió estètica igual que pot ser-ho portar un tatuatge o vestir d’una manera concreta i el criteri per decidir si són o no dignes no existeix si la persona que ho porta ho decideix per ella mateixa. La diferència cau en la seguretat, portar la cara tapada, encara que sigui per motius religiosos no és segur ja que si tothom ho fes, no disposaríem de mètodes d’identificació immediats i els delictes serien molt difícils de resoldre. En aquest aspecte estic d’acord en Mill, cal renunciar a moltes llibertats pel bé de la societat ja que conviure és complicat i cal establir unes normes per tal de no trepitjar les llibertats dels altres. En resum, no considero que portar la cara tapada atempti contra la dignitat humana però si crec que perjudica al conjunt social així que estic a favor de la llei aplicada pel govern francès.

Mònica Font

VOCABULARI DE NIETZSCHE

·        “Tras-mundo”= món de les idees: Veritat filosòfica immutable, fixa, eternament idèntica, ubicada en un món diferent al nostre. Món que es proclama més real al que nosaltres considerem real. Segons Nietzsche és una il·lusió, és una ficció forjada per alguns filòsofs per refugiar-se del món degut a la por que els inspira la vida.

·        Veritat: ficció, tras-mundo.

·        Instints: Un instint és un impuls natural dels éssers vius que fa que es comportin d'una manera determinada sense que ningú els ho hagi ensenyat.

·        Realitat: món en el que vivim, format de cossos portats pels instints atrapats entre la seva bogeria i la seva saviesa.

·        Raó: ja no governa.

·        Valors morals: mentides –complaents, útils, enginyoses o despreciables, admirables o maldestres-, però no realitats.

·        Càstig: expressió de la justícia executada, animat pel plaer de fer patir a un altre, per el plaer que provoca contemplar els cossos retorçant-se de dolor.

·        Valors: expressió de sentiments particulars, fruit d’uns instints normalment contraris als que els valors (els tradicionals) proclamen.

·        Caritat: voluntat de dominació.

·        Altruisme: ressentiment.

·        Mestres de la sospita: Nietzsche (instints), Marx (interessos) i Freud (pulsions).

·        Cristianisme: Deformació del missatge de Jesús. Odiós per raons filosòfiques. Platonisme per el poble, constitueix un tras-món, un món que és un bon pretext per menysprear el nostre, per aixafar la carn i desvalorar el cos, per donar-li l’esquena a la vida.  Les veritats religioses es presenten com a immutables i estables per a tota la eternitat.

·        Déu: figura que, segons el cristianisme, garanteix tot el que és vertader. Segons Nietzsche és el miratge més gran.

·        Mort de Déu: versió de la mort de la veritat.

·        Home que ha matat a Déu: el més desgraciat dels homes, ja que, al perdre Déu, l’home experimenta al principi un terrorífic desemparament.

·        Veritat científica: igual que la veritat religiosa, també descendeix de la il·lusió platònica.

·        Ciència: Forma de religió que venera l’objectivitat, els sacrificis dels investigadors i la seva abnegació, la seva capacitat d’amagar-se darrera dels seus descobriments.

·        Arrogància dels savis: voluntat de monopolitzar el terreny de la veritat i d’establir una dominació susceptible de suplantar més endavant a la dels sacerdots.

·        Art: Allò que no es jutja segons criteris de veritat o falsedat, que no es pot comparar.

·        Artista: aquell que forja un món nou, desconegut abans per ell, ja sigui en el terreny musical, pictòric o verbal.

·        Pol “apol·lini”: On domina l’ordre, la mesura, la claredat, la individuació i la raó.

·        Pol “dionisíac”: On es conjuguen l’ebrietat, la pèrdua de control, el desordre, la desmesura i la bogeria.

·        Superhome: Transformació de la vida humana en el futur. La vida humana pot arribar a ser més sàvia i més forta alhora si sap no quedar-se atrofiada en la naturalesa immutable.

·        Etern retorn: test per posar a prova la voluntat. ¿És el desig lo bastant fort per que vulgui també que tot el que resulti es repeteixi indefinidament?

·        Música: Art que s'expressa mitjançant l'ordenació dels sons en el temps

tesis i arguments de Nietche

Tesi 1: el món de les idees definit per Plató és una il·lusió, un univers imaginari on refugiar-se del món real.

Argument 1: les persones tenen por a la vida i a la seva incapacitat per suportar el món.

Tesi 2: el món real es basa en el canvi i en la contraposició d’instints.

Argument 2: les persones segueixen els seus instints i no la raó, provocant així conflictes.

Tesi 3: no existeixen veritats immutables.

Argument 3: els filòsofs les han definit basant-se en els seus instints i sentiments particulars.

Tesi 4: la religió i la ciència no existeixen.

Argument 4.1: les dues parteixen del món de les idees (la il·lusió inicial).

Argument 4.2: només el món real es pot considerar com a diví.

Tesi 5: futura existència d’un “superhome”

Argument 5: els homes podran arribar a ser més savis i forts en un futur sempre i qual no es quedin estancats en les veritats immutables

EL DILEMA DEL TRAMVIA

En el dilema del tramvia se’ns presenten dues situacions. En la primera trobem cinc persones al mig de la via, per lo qual si seguim endavant moriran totes, però tenim la opció de prémer un botó i fer que el tramvia es desviï cap a un a altra via en la que només hi ha una persona. Si jo fos el conductor, escolliria desviar el tramvia, ja que com que no conec personalment a cap de les 6 persones, no tinc cap influència de caire emocional en les meves decisions, que puc analitzar i portar a terme de forma completament racional i utilitarista, buscant la felicitat per el major nombre de persones. La segona situació és una mica diferent. També tenim a cinc persones en mig de la via a punt de morir, però la manera de salvar-les és tirar un home gras al mig de la via. La diferència és que abans no matàvem directament a la víctima, canviàvem la direcció del tren i el dany col·lateral era que ell perdés la vida, però ara hem de fer una acció que directament matarà a l’home gras, i aquí ja es complica la cosa, perquè si li hem de donar una empenta vol dir que estem al seu costat, i llavors per quin motiu té que ser ell i no jo mateix el que es tiri a la via? En aquest cas jo assumiria que la vida de les altres cinc persones no puc salvar-la fent caure l’home gras a la via ja que les meves emocions hi intervenen, i després quedaria a la meva consciència el fet de haver estat el responsable directe de la seva mort.


Marta Serra

Dilema del tranvia i de l'"home gras"

L'utilitarisme que va utilitzar Stuart Mill en la seva filosofia pot ser qüestionat de moltes maneres. Un argument d'atac en contra d'aquesta filosofia és el fet que busca el "mal menor" per a la societat, fet que ens pot arribar a convertir en robots que únicament valoren les conseqüències de cada acció sense tenir en compte el context, el mode o l'acció en si, de manera que l'utilitarisme podria estar disposat a acceptar el fet que una persona es veiés sacrificada per tal de salvar-ne a un nombre de persones major (exemple de l'home gras).
Personalment, crec que la ètica mai pot acceptar el fet de sacrificar un vida per tal de salvar-ne d'altres, a excepció, és clar, del cas que es proposa del tranvia, en el qual no hi ha opció d'evitar cap de les morts que es presenten i en conseqüència, s'escull la opció que comporta uns resultats relativament millors.

Sara Tormo

DILEMA DEL TRAMVIA

En el dilema del tramvia es planteja una situació en la qual un tramvia està a punt d'atropellar a cinc persones lligades a la via. El conductor, pot apretar un botó per canviar de via, però en aquesta altra hi ha una persona lligada. El conductor hauria de prémer el botó? Segons la meva opinió sí. Les sis persones es troben en la mateixa situació però en vies diferents, l'únic que influirà en la supervivència de les persones és la decisió del conductor i, tal i com marca el principi utilitatista, si es poden salvar cinc persones en sacrifici de una, aquesta és la decisió correcta, ja que farà feliç a moltes més persones, incluint els familiars i amics dels afectats i els propis afectats.
D'altra banda, també es planteja el dilema d'una altra manera. Ara, a la via del tramvia hi ha cinc persones lligades i l'única manera d'intentar salvar-les és tirant a un home gras des d'un pont. Això suposaria la mort de l'home i podria o no salvar les vides de les cinc persones. En aquest cas, les sis persones estan en situacions diferents ja que l'home gras no està lligat a la via i tirar a l'home no suposa salvar amb seguretat a les altres cinc persones. L'home gras té dret a viure i és lliure d'actuar segons els seus propis principis morals, per tant, la decisió no recau tansols en la persona que està al pont amb l'home gras, sinó que depen també de l'home gras i si ell considerés que valdria la pena sacrificar la seva vida per intentar salvar les altres cinc, pot tirar-se, però si creu que això no és el que ha de fer o vol fer, pot decidir no tirar-se i salvar-se. En aixo es basa, precisament, la societat occidental moderna, en la llibertat i l'autonomia.
En conclusió, crec que en aquesta segona situació, l'home que està damunt el pont no hauria d'empènyer l'home gras.

Mònica Font

POSA’T A PROVA

“ En canvi, per resoldre de la manera més breu i sense cap engany la pregunta de si una promesa falsa és conforme al deure, en tindre prou de preguntar-me:

em donaria jo per satisfet si la meva màxima (sortir d’un mal pas per mitjà d’una promesa falsa) valgués, tant per als altres com per a mi, com a llei universal? (és ètic fer una promesa falsa per benefici propi?);

podria jo dir-me  a mi mateix: cadascú pot fer una promesa falsa quan es troba en un embolic del qual no pot sortir-se’n d’una altre manera?

(primera tesi) I ben aviat em convenço que bé puc voler la mentida, però no puc voler, en canvi, una llei universal de mentir, (argument 1) ja que (nexe argumentatiu), segons aquesta llei, no hauria cap promesa pròpiament parlant, (argument 2) perquè (nexe argumentatiu) seria inútil fer creure als altres la meva voluntat pel que fa a les meves accions futures, (argument 3) ja que (nexe argumentatiu) no creurien el meu fingiment, o si, per precipitació ho fessin, em pagarien amb la mateixa moneda.

Per tant (nexe que indica conclusió), com més aviat es convertís en una llei universal, la meva màxima es destruiria a ella mateixa.” (tesi final)

ACTIVITATS

1. Quin és el tema del text? Assenyala’n les idees principals, explica-les i relaciona-les amb algunes de les idees de l’autor.

El tema del text és la ètica, que des del punt de vista de Kant es qüestiona a partir de preguntar-se si és ètic fer una promesa falsa per benefici propi.

Per a Kant, aquesta acció mai pot ser considerada ètica ja que aquesta està  vinculada amb els deures i la bona voluntat, dos característiques imposades per la raó, que és universal i que no corresponen al fet de realitzar una promesa falsa.

2. Explica el context filosòfic en el que se situa el pensament de l’autor.

Immanuel Kant va ser un filòsof il·lustrat pertanyent a la cultura germànica, fet que el va portar a escriure les seves obres en alemany.

Alguns valora de la il·lustració es troben presents en la seva filosofia, com per exemple l’autonomia, la racionalitat i la llibertat, conceptes que formen la base de la idea de ciutadà (persona que té drets i deures).

4b. Reflexiona sobre com es tracta en l’actualitat algun aspecte del text ; per exemple, kant afirma que no podem voler una llei universal de mentir. Quina mena de lleis universals podríem desitjar en un món multicultural com el nostre?

Si ho prefereixes pots exposar en quina mesura són actuals, en relació amb algun aspecte de la problemàtica del món actual, les idees de l’autor del text.

Les lleis que regeixen un món multicultural com és el món en que vivim s’haurien de basar en els fets que esmenta Kant: els deures i la bona voluntat, els quals ens venen donats per la raó, que és universal i per tant, otorga a les nostres accions un valor ètic.

Les lleis actuals haurien de complir aquestes característiques però amb una diferència respecte la filosofia kantiana. Aquesta diferenciació es basaria en desplaçar mínimament la teoria ètica de Kant cap a la teoria de Stuart Mill en el sentit de no considerar la ètica com una finalitat, sinó com un instrument per tal d’arribar a la felicitat del major nombre de persones possible.

Sara Tormo

POSA’T A PROVA:

(introducció) “En canvi, per resoldre de la manera més breu i sense cap engany la pregunta de si una promesa falsa és conforme al deure, en tindre prou de preguntar-me: em donaria jo per satisfet si la meva màxima (sortir d’un mal pas per mitjà d’una promesa falsa) valgués, tant per als altres com per a mi, com a llei universal?; podria jo dir-me a mi mateix: cadascú pot fer una promesa falsa quan es troba en un embolic del qual no pot sortir-se’n d’una altra manera? I ben aviat em convenço que

1ª tesi: bé puc voler la mentida, però no puc voler, en canvi, una llei universal de mentir,

ja que (connector, ens indica una argumentació)

1er argument: no hi hauria cap promesa pròpiament parlant,

perquè (connector, ens indica una argumentació)

2on argument: seria inútil fer creure a altres la meva voluntat pel que fa a les meves accions futures,

ja que (connector, ens indica una argumentació)

3er argument: no creurien el meu fingiment, o si, per precipitació ho fessin, em pagarien amb la mateixa moneda.

Per tant (connector, ens indica conclusió)

2ª tesi, tesi final: tan aviat com es convertís en llei universal, la meva màxima es destruiria a ella mateixa.”

ACTIVITATS

1. Quin és el tema del text? Assenyala’n les idees principals, explica-les i relaciona-les amb algunes de les idees de l’autor.

El text aplica la ètica kantiana a una situació quotidiana: mentir per sortir d’un mal pas. Kant defensava que un dels imperatius categòrics del deure era “Actuar sempre de manera que aquesta acció es pugui convertir en una llei universal”. Llavors aplica aquesta màxima a la seva situació, i conclou que no és una bona opció ja que si mentís i el fet de mentir per sortir d’un mal pas es convertís en llei universal i tothom actués així, això seria perjudicial ja que o bé no creuria a la gent o be ningú el creuria a ell.

2. Explica el context filosòfic en el que se situa el pensament de l’autor.

Kant va viure en el segle XVIII, en un període de grans canvis (com la revolució francesa), durant la il·lustració, un moviment que adopta una postura crítica davant l’ordre establert, la recerca de la naturalesa a través de la raó. Es basa en el racionalisme, l'optimisme, l'autonomia i la llibertat. Kant va ser considerat un dels màxims exponents alemanys d’aquest moviment.

4. b) Reflexiona sobre com es tracta en l’actualitat algun aspecte del text; per exemple, Kant afirma que no podem voler una llei universal de mentir. Quina mena de lleis universals podríem desitjar en un  món multicultural com el nostre? Si ho prefereixes pots exposar en quina mesura són actuals , en relació amb algun aspecte de la problemàtica del món actual, les idees de l’autor del text.

Actualment, tot i que moltes persones pensin d’acord amb Kant, la majoria de la població no compleix la seva ètica i menteix, ja sigui des d’una mentida petita i amb bona intenció com ara dir-los als nens petits que el Pare Noel existeix, fins a mentides com les que diuen els polítics. Jo personalment opino que mentir és correcte en depèn de quines situacions, però costa trobar un criteri per establir en quines situacions serà millor mentir i en quines no. Una manera de distingir aquestes situacions seria per exemple, mentir quan a la persona a la qual mentim no li portarà cap benefici saber la veritat, si no que al contrari, la perjudicarà. Si no és així, mentir no és una bona opció ja que després les conseqüències de la mentida acostumen a ser pitjors que la veritat.

En un món multicultural com el nostre podríem desitjar lleis universals utòpiques com ara el respecte entre les diferents cultures, no fer que ningú se senti víctima de la discriminació o el racisme, o coses tant simples com ajudar a la gent per el carrer, coses que sembla que la nostra societat no es capaç de fer o no vol fer l’esforç d’intentar-ho.

Marta Serra

POSA'T A PROVA (p.206)

‘En canvi, per resoldre de la manera més breu i sense cap engany la pregunta de si una promesa falsa és conforme al deure (és correcte mentir? Es pot incloure en el nostre deure?), en tindré prou de preguntar-me: em donaria jo per satisfet si la meva màxima (objectiu, acte) (sortir d’un mal pas per mitjà d’una promesa falsa) valgués, tant per als altres com per a mi, com a llei universal?; podria jo dir-me a mi mateix: cadascú pot fer una promesa falsa quan es troba en un embolic del qual no pot sortir-se’n d’una altra manera?

(Tesi1) I ben aviat em convenço que bé puc voler la mentida, però que no puc voler, en canvi, una llei universal de mentir, (argument 1) ja que, segons aquesta llei, no hi hauria cap promesa pròpiament parlant, perquè seria inútil fer creure a altres la meva voluntat pel que fa a les meves accions futures ja que no creurien el meu fingiment, (admetre una mentida com a excepció comportaria deixar de creure en la veracitat del que es diu i, per tant, desapareixerien les promeses i l’ètica)

(Tesi 2) o si, per precipitació ho fessin, em pagarien amb la mateixa moneda. (si creiessin les meves mentides, em dirien mentides à peix que es mossega la cua)

(Tesi conclusiva) Per tant, tan aviat com es convertís en llei universal, la meva màxima es destruiria a ella mateixa.’(si una persona deixa de ser ètica en un moment, qualsevol pot deixar-ho de ser i es trenca amb el sistema)

Adaptat de KANT, Fonamentació de la metafísica de costums, capítol I

QÜESTIONS

1. Quin és el tema del text? Assenyala’n les idees principals, explica-les i relaciona-les amb algunes de les idees de l’autor.

El text es basa en demostrar de manera lògica i justificada que mentir, encara que sigui amb bona voluntat, no forma part del nostre deure perquè mentir trenca amb el sistema ètic. El deure no té ni pot tenir excepcions i això es tradueix en que no es pugui mentir ni una sola vegada perquè si així fos, tothom podria mentir i tothom acabaria mentint fent que no es creies en promeses ni en la veracitat del que diu ningú.

2. Explica el context filosòfic en què se situa el pensament de l’autor del text.

L’autor del text, Kant, és un dels màxims pensadors il·lustrats, que viu al llarg del segle XVIII. La il·lustració és un període de trencament on es creu en tres valors fonamentals, l’autonomia, la racionalitat i la llibertat. Quant a l’autonomia, es defensa que cadascú s’ha de valdre per un mateix i es mostra la influència del “jo” cartesià, un jo amb personalitat pròpia i llibertat total, sempre i quant no es trepitgi la dels altres. Un dels punts més importants és la racionalitat, és a dir, la prevalença de la raó com a valor fonamental i universal a nivell humà, que tots els humans posseïm i compartim.

4.b) Reflexiona sobre com es tracta en l’actualitat algun aspecte del text; per exemple, Kant afirma que no podem voler una llei universal del mentir. Quina mena de lleis universals podríem desitjar en un món multicultural com el nostre? Si ho prefereixes, pots posar en quina mesura són actuals, en relació amb algun aspecte de la problemàtica del món actual, les idees de l’autor del text.

Avui dia, per preparar una festa d’aniversari sorpresa, per comprar un regal... mentim. Ho fem amb bona voluntat i ningú ho considera un mal acte, tot al contrari, mentim per a aportar benefici a alguna altra persona. Segons Kant, la bona voluntat no és motiu suficient per mentir ja que mentir no forma part del deure d’una persona, per tant, jo crec que actualment volem i defensem la llei universal de mentir en molts casos i ho fem sense ni pensar el que pot arribar a comportar. D’altra banda, una gran part de la població desitjaria tenir una llei universal que no permetés la violència a cap nivell, però si tots la volguéssim, la violència ja no es produiria, perquè tots defensaríem la negociació i el diàleg com a únic mètode de lluita. En conclusió, crec que a vegades les lleis universals serien molt útils però és molt difícil trobar una llei universal acceptada per a tothom ja que hi ha diferències entre societats i poblacions i les lleis d’un poble s’han de fer d’acord amb la majoria del poble i l’ús de la raó, ja que això és llibertat i autonomia, valors defensats durant la il·lustració.

Mònica Font

ESQUEMA DAVID HUME

http://saratormo.glogster.com/david-hume/

Sara Tormo

COMENTARI DE TEXT DE DESCARTES

1.      Explica breument les idees principals del text i com apareixen relacionades.

El text ens diu que els escèptics no són capaços de conèixer allò que és Déu, ja que pensen que tot es pot saber a través dels sentits , quan les idees es troben en la raó i l’ànima i els sentits i la imaginació només et poden informar dels objectes materials, cosa que Déu no ho és.

2.      Explica el significat, en el text, de les paraules següents:

* Inintel·ligible: tot allò que no es pot captar a través dels sentits ni amb la imaginació.

* Imaginació: capacitat de creació de imatges mentals sense necessitat de l’ús dels sentits.

3.   Perquè diu Descartes que els sentits no “ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.

Segons descartes els sentits només serveixen per conèixer el món material, però que no són capaços de transmetre’ns la veritat, sinó que és la raó qui s’ocupa de això a partir del seguiment d’un mètode anomenat mètode cartesià, en el qual la raó filtra la informació que ens proporcionen els sentits per tal de extreure’n la veritat del fet, evitant així la creació de prejudicis i pressuposicions falses.  

4.  Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del “jo”) que pugui trobar-se en la història del pensament.

La concepció de Descartes de l’ànima és comparable amb la de Plató, ja que ambdós filòsofs eren partidaris de que l’ànima està per sobre de totes les coses i és qui conté la realitat verdadera i qui et pot portar cap a ella, ja que l’anima té un coneixement innat concedit per Déu, en el qual, segons Descartes, s’hi pot accedir per mitjà de la raó i del mètode cartesià. Tant Descartes com Plató també defensaven la posició de deixar de banda els sentits, ja que et proporcionen una visió distorsionada de la veritat i no són fiables, en canvi l’ànima si.

5.     Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos? Raona la resposta.

Segons la ideologia de Descartes,a través de l’elevació de l’esperit, que és el pensament,  per sobre de les coses sensibles i l’ús de la raó pots arribar a conèixer l’anima i totes les veritats que aquesta conté. En canvi, el cos és una estructura molt complexa, dissenyada per Déu, el millor enginyer que hi haurà mai, el funcionament de la qual només seria comprensible per nosaltres després de conèixer totes les idees matemàtiques existents, la resposta de les quals les conté l’ànima. Per tant, és veritat que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos, pel simple fet que per comprendre el cos abans s’ha hagut de conèixer l’ànima. 

Laura Vilar

El discurs del mètode, IV

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades:

Descartes defensa que molts (referint-se als escèptics o als incults) tendeixen a només considerar real allò que perceben a través dels sentits, sense tenir en compte les coses no materials, fet pel qual no poden arribar a entendre allò que és Déu.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:

Inintel·ligible: impossible, inimaginable, allò no existent.

Imaginació: la facultat que permet formar imatges mentals de coses tangibles sense la necessitat dels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits “no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment”?

Descartes diu això ja que ell pensa que la informació que obtenim dels sentits no és fiable, i donat que, al ser un filòsof innatista, afirma que qualsevol cosa que pensem o imaginem ha passat prèviament pels sentits, no podem saber si la informació que nosaltres obtenim és certa o no. Per saber-ho, necessitem un mètode, com el mètode cartesià.

4. Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del “jo”) que pugui trobar-se en la història del pensament:

Podem comparar la concepció de l’ànima de Descartes amb la de Plató. Aquest també menystenia la informació rebuda a través dels sentits i  buscava l’ascensió de l’ànima a el món de les idees, que estava per sobre de tot allò material.

5. Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos? Raona la resposta:

Jo opino que l’afirmació de Descartes no és del tot certa ja que, igual que per conèixer el teu cos tens que superar tots els inconvenients que et posaran els sentits per saber si allò que perceps d’ell és real o no, per conèixer la teva ànima tens que seguir un procés molt intens de lliurar-te de qualsevol convenció social, prejudici, influència o costum que pugui interferir en la teva coneixença de l’ànima, per tant el camí que tens que seguir és dur per ambdues bandes.

Marta Serra